Miralls històrics

La Vanguardia en català | 21/07/2015 - 00:00h


Jordi Amat


La descomposició de l'Estat forjat per la restauració borbònica semblava que havia entrat en fase terminal. "Si el nostre plet està plantejat amb la màxima vivesa, quan vingui la crisi, el nostre pensament s'imposarà i, o des del govern o des de l'oposició, imposaríem les solucions autonomistes". Aquest era el pla traçat per Francesc Cambó, encara el principal referent del catalanisme i prestigiós ministre de Foment al Govern espanyol. "Convé que la gent es convenci que ara és l'hora i que, si perdem l'ocasió, estem ben llestos", raonava Cambó en una ­carta al també conservador Joan Ventosa (la reprodueix el professor Borja de Riquer al magnífic Alfonso XIII y Cambó). Potser finalment havia arribat l'ocasió per forjar un autogovern sòlid.

El 15 de novembre del 1918 Cambó fou convocat pel rei. Va entendre que Alfons XIII el convidava a reconduir el moviment que volia aprovar un Estatut per a Catalunya perquè actués així com un factor sanejador d'una situació política estatal empantanegada. Ell assumiria el repte convençut, a més, que així rellançaria definitivament el seu li­deratge. "Les grans crisis", va afirmar al cap de només cinc dies, "es resolen amb grans audàcies". El 10 de desembre, amb els ànims del país excitats per la premsa, Cambó ­defensava el projecte d'Estatut al Parlament. "No tenim dret a anar a una solució hipòcrita perquè ens ­enviliria".

L'endemà esperava que el con­servador Antonio Maura -el polític espanyol en qui més va confiar- mostrés complicitat amb les seves posicions. Maura va fallar i, a més, l'oposició al projecte va ser majoritària. La conclusió, verbalitzada el dia 12, era clara. "Les seves convic­cions", va dir adreçant-se a la majoria de la Cambra, "xoquen amb les nostres conviccions, i els seus sentiments, amb els nostres sentiments". Al cap de pocs segons ell i els altres diputats catalans marxaven de l'hemicicle. I, constatat que no tenia cap suport del monarca, li va enviar una carta rotunda. "El resultat de la sessió d'ahir significa el fracàs de tota la nostra actuació en la política espanyola i l'abandonament de tota esperança que el problema català pugui tenir la solució en la qual havia centrat les meves il·lusions".