I... Guardiola tanca

La Vanguardia en català | 21/07/2015 - 00:00h


Pilar Rahola


L'amic de Chateaubriand, Joseph Joubert -del qual val la pena llegir els Pensaments, publicats post mortem- deia que el final d'una obra havia de recordar sempre el principi. Allò de saber d'on venim, quan arribem. O, en aquest cas, de quina ­naturalesa està feta la pasta quan s'acaba l'obra. I encara que la dita popular ­assegura que allò que bé comença bé acaba, el cert és que el millor final és el que va començar amb un gran prin­cipi.

O més o menys. I per bé que deu ser una llicència d'estiu -espero que perdonable- això de barrejar Joubert amb els embolics catalans, el cas és que he recordat el moralista francès quan la possibilitat que Guardiola ­tanqués la llista unitària s'ha confirmat. La idea, doncs, que Pep fos un dels noms simbòlics, amb projecció internacional, que completés l'elenc, ha ­arribat a port, i la reflexió de Joubert es compleix: aquest tancament de luxe recorda quin és el sentit de la llista, quina és la seva naturalesa i per què ha nascut.

Probablement Guardiola era la metàfora perfecta, el colofó final que explica tot el conjunt.

I quina és aquesta naturalesa? Certament, és la de la transversalitat, la unitat en la diferència, la suma de diversos per a una finalitat comuna. La grandesa de la llista unitària rau en aquest cercle prodigiós que comença amb Romeva i acaba amb Guardiola i que, com era d'esperar, ja ha fet posar nerviosos els líders polítics espanyols. Perquè, com bé sabem, i cada dia que passa es constata amb més claredat, en aquest tema Catalunya no té aliats, ni a dreta ni a esquerra, llegiu-hi dretes irredemptes o esquerres postrevolucionàries, tant li fa si és Rajoy o Iglesias. I per això mateix, pel fet que a Espanya no hi ha un cos ideològic democràtic, amb referència als drets nacionals, sinó un simple instint de supervivència -tant en l'aspecte essencial-patriòtic com en l'econòmic-, uns fan abusos legals (i en el passat, militars) i els altres miren cap a una altra banda. Per cert, i malgrat que no em sorprengui, no deixa d'admirar-me que aquesta esquerra que vol capgirar el sistema no entengui que el que passa a Catalunya és un tsunami de rebel·lió col·lectiva que tanca definitivament el paradigma de la transició. Certament, és com si Catalunya no existís en el debat, sinó que és, simplement, aquell territori ple de burgesos que han de pagar i callar per tal d'expurgar culpes ignotes. I als problemes polítics del qual s'aplica exclusivament la bota del poder. És a dir, el concepte imperial de la colònia, que uneix ideologies. Tanmateix, aquí passen moltes coses, potser tot, i la llista és la plasmació del continent però també del contingut. Perquè el que està passant és molt de veritat i té una dimensió que no es resol grapejant el TC. Estarem, si la llista venç, en un xoc de legitimitats democràtiques -amb Europa mirant-, i això Rajoy no ho resoldrà amb la fatxenderia clàssica.