EL FUTUR DEL PROCÉS SOBIRANISTA

RAMON FOLCH

Socioecòleg. Director general d'ERF.

Independència vintcentista

Un nou Estat necessita un projecte fundacional que concerti voluntats i justifiqui l'opció


DIMARTS, 21 DE JULIOL DEL 2015

Les criatures que naixeran el vinent 27 de setembre arribaran, probablement, al segle XXII. Valdrà la pena tenir-ho present quan votem, sobretot si les eleccions tenen caràcter plebiscitari (tot fa preveure que el tindran, es vulgui admetre o no). En efecte, seran eleccions en clau de futur, és a dir per al segle XXI pensant en el XXII. Per això l'opció independentista s'haurà de basar, al meu entendre, en un projecte vintcentista.

Catalunya és una robusta societat civil sense a penes Estat i Espanya és un Estat amb una societat civil feble. El nus del conflicte rau aquí. Entorn del 80% del PIB català ve de les petites i mitjanes empreses, sorgides de la iniciativa civil; per contra, el gruix del PIB espanyol depèn de les grans corporacions, que perpetuen, de fet, oligopolis hereus d'antics privilegis emanats de la cort. Espanya és una econòmicament industrialitzada societat preindustrial dominada per les castes aristocràtiques, militars o administratives,

on els bisbes reaccionaris actuen com si fossin autoritats civils. Per això és tan important la llotja del Bernabéu i per això alguns empresaris grans (que no solen ser grans empresaris) poden dir «cuando veo los presupuestos del Estado sé lo que voy a ganar este año».

 

A la pràctica, Espanya no és l'Estat de Catalunya, sinó l'Estat que posseeix Catalunya. Ho reconeix implícitament Ramon Tamames quan diu «pues más no se les podrá dar a los catalanes», o Mariano Rajoy quan, fent-se el generós, afirma a la recentment celebrada Cimera Euromediterrània que «el Gobierno de España vuelve a situar a Cataluña en el epicentro de la política europea», o quan Ortega y Gasset deia que «el problema catalán hay que conllevarlo». És a dir, ells són l'Estat i Catalunya la pertinença sobre la qual decideixen. La societat civil catalana no se sent encapçalada per aquest Estat, ni tampoc pot aspirar a condicionar-ne les decisions, basta comparar l'espectre parlamentari català i espanyol: les opcions majoritàries aquí són tradicionalment minoritàries allà. Catalunya aspira a ser un nou Estat d'Europa per poder tenir Estat d'una vegada. Les qüestions identitàries, bé que prèvies, vénen després.

¿Quin és el projecte fundacional d'aquest anhelat nou Estat, com es defineix el seu codi genètic? Aquest és el gran interrogant, encara. El conseller Puig anuncià dies enrere que volia arribar a un pacte energètic nacional amb generadors, operadors, tècnics i usuaris que permeti l'autosuficiència l'any 2050. És una opció d'Estat que podria formar part d'aquest codi genètic. Sense tenir Estat propi, això no es pot ni plantejar, i sense plantejar-ho no es pot governar el futur d'un país com Catalunya, car el 90% de l'energia demandada és actualment d'importació. Però una flor no fa estiu, calen desenes d'opcions com aquesta, vertebrades en un nou ordre constitucional que tingui caràcter fundacional. Aleshores sí que el plebiscit tindrà plena robustesa.

Aquí entra el vintcentisme. L'únic projecte nacional que ha tingut la Catalunya moderna ha estat el noucentisme. Els noucentistes definiren un ordre cultural i moral que esdevingué l'imaginari català del segle XX, és a dir, dels anys nou-cents (i d'aquí la denominació de noucentisme). Ara necessitem un model per als anys que comencen amb el número 20 (i per això parlo de vintcentisme). Ha de ser el model per al nou estat. És a dir, l'imaginari col·lectiu per a la independència. Un model certament moral, és clar (com ho va ser el prefigurat l'any 1776 a la declaració d'independència dels Estats Units, que convé rellegir), et pour cause un model social, productiu i territorial. La dreta i l'esquerra diferiran amb la manera de construir-lo, però no en la manera de definir-lo, perquè haurà de ser fundacional. Com ja ho és la democràcia: tots els grups de l'espectre parlamentari l'abracen, bé que difereixin en la forma d'exercir-la.

Aquest ordre vintcentista (o com se n'acabi dient) donaria sentit a la creació del nou estat. Fer-lo com a rèplica de l'Estat espanyol actual no tindria gaire gràcia: aleshores, tot quedaria reduït a legalitzar himnes, banderes, llengües i santorals (els quals, de fet, ja estan força o del tot legitimats actualment). El nou Estat s'explica perquè ara no el tenim i es justifica perquè construeix un nou ordre altrament impossible. Em sembla urgent, doncs, desplaçar l'atenció del procés cap al sentit. Estaria bé donar unes quantes pistes clarificadores abans del 27 de setembre. Si no: ¿què votarem, exactament? El sol fet de mostrar preferència per la creació d'un nou Estat ja serà molt, òbviament, però de seguida necessitarem saber si ens concertem darrere un projecte de progrés per transitar cap al segle XXII o si ens conformem amb una pobra reiteració del que ja no engrescava ni els nostres avis noucentistes. Jo no m'hi conformaria, ¿i vostè?

Socioecòleg, president d'ERF
.