POLÍTICA
BARCELONA - 21 agost 2016 2.00 h

JUANJO LÓPEZ BURNIOL

 

EXNOTARI

“És un error gegantí voler consultar directament sobre la independència”

ÒSCAR PALAU - BARCELONA
Per passar el Rubicó cal una força darrere que et doni suport quan arribi l'enfrontament, que no serà civil, però arribarà
Es podria explicar a la societat espanyola la realitat dels fets i ho entendria perfectament, el problema són les cúpules dels partits
A Catalunya l'autèntica lluita de poder és la que hi ha soterrada entre l'ex-CDC dirigida per l'alta burgesia i ERC, un partit menestral

El notari jubilat Juanjo López Burniol ha estat des de fa anys veu de referència per als sectors moderats del catalanisme, que busquen estendre ponts amb Espanya. El 2009 va ser un dels redactors de l'editorial conjunt dels diaris catalans en defensa de l'Estatut llavors amenaçat pel TC, un editorial que avui veuria més difícil d'escriure perquè “la societat i els mitjans catalans estan més dividits”.

Aquell editorial no va evitar la sentència del TC, que ho va desencadenar tot...
Tothom sap que sóc unionista, però des del 2005 defenso la consulta. Això sí, primer tan sols als catalans sobre una proposta del govern estatal que hauria d'incloure el reconeixement de la identitat nacional, competències exclusives en llengua, ensenyament i cultura i un topall en l'aportació al fons de solidaritat, bé sigui un percentatge o l'aplicació del principi d'ordinalitat. La qual cosa, sumada a les competències que ja té, conformaria un grau d'autonomia importantíssim que dotaria la Generalitat d'instruments per autogovernar-se de manera pràcticament plena.
Però això ja ho provava l'Estatut fallit...
És que l'Estatut va tenir d'entrada un error fonamental: excloure el PP. És molt fàcil desqualificar-lo pensant en la cúpula, però en el pitjor moment té set milions de vots: mitja Espanya és conservadora, i no se'n pot prescindir. I no es pot confondre la cúpula amb els votants. És el mateix la cúpula de l'antiga CDC que els seus votants? Un segon error és que Catalunya o bé està en un estat federal o bé marxa. De fet, a Espanya li interessa més una Catalunya independent que lligada amb una relació bilateral, confederal, perquè per l'extraordinari efecte mimètic que té l'exigirien immediatament moltes altres comunitats.
No li agrada una federació asimètrica?
Asimètrica pel que fa a competències, sí. Pel que fa a tipus de relació, no. Un estat federal és com un edifici en règim de propietat horitzontal: a cada pis cadascú fa el que vol, però els elements comuns es decideixen en la junta de propietaris. I encara que el de l'àtic pagui més quota, si els altres diuen que no, no es canvia l'ascensor. En un estat federal, la junta de propietaris és el Senat. Un estat confederal és com una urbanització: pots pactar per una antena col·lectiva o un servei de vigilància, però quan un vol marxa, i no està obligat a res. Llavors dic: o federalisme o independència, i, a l'Estatut, sempre hi vaig veure un intent de bilateralitzar la relació, que implicava una reforma de la Constitució per la porta del darrere.
Però les Corts espanyoles i el poble de Catalunya hi havien donat el vistiplau...
Sempre he considerat que no era el TC qui havia de decidir això i he estat contra la judicialització de la política. La prova més evident és la impotència mostrada sempre pels polítics per afrontar aquest tema. Cada vegada que es judicialitza una qüestió, s'ha de pensar que la culpa no és dels jutges, sinó dels polítics.
S'ha arribat al punt del xoc de trens?
Des de 1870 quan es va crear la Jove Catalunya amb Guimerà o Domènech i Montaner tots els moviments catalanistes han estat separatistes en el fons. Però sabien perfectament que en aquell moment no podia ser. Un company basc notari em deia que en el PNB els dirigents són independentistes i saben que no pot ser; els militants són independentistes i no saben que no pot ser, i els votants ni senten ni pateixen, viuen en un estat d'exaltació cordial. Doncs bé, durant molt de temps de separatistes ja ho eren, que diguin el que vulguin, però pensaven que no podia ser. A partir de cert moment pensen que sí, i és clar que el problema que hi ha sobre la taula no desapareixerà en absolut. És més, cada vegada es va consolidant i afecta més les dues bandes. Per això intentar afrontar-lo és una urgència absoluta, i l'únic desllorigador és una consulta plantejada en els termes que he dit. I si surt que els catalans no ho volen, la fórmula canadenca: quan de manera reiterada i amb prou amplitud una comunitat vol marxar, què hi farem: bon vent i barca nova.
Però vostè mateix diu que perquè hi hagi aquesta reforma constitucional cal el PP, que hi està radicalment en contra.
La cúpula del PP, sí. Però vostè creu que hi ha gaire diferència entre un farmacèutic de Picamoixons i un de Dos Hermanas? Entre un gestor administratiu de Masquefa i un de Ciudad Rodrigo? Pensa que l'espanyol mitjà està disposat a entrar ara en una confrontació brutal per temes de caràcter polític? Per una banda i per l'altra, a vegades els obstacles a la solució són més de cúpules que de bases. Abans o després hi haurà una consulta, perquè no hi pot haver cap altra solució.
I no un referèndum d'autodeterminació?
Primer ha de ser la que he dit. Anar directament a la segona sobre la independència, per als interessos catalans, és un error gegantí perquè prescindeixen d'un fet molt clar: la societat catalana està dividida. Jo mateix defenso una consulta, i no em tanco només en la primera. Si l'aposta fos per això una majoria del 90% hi estaria a favor. S'ha volgut fer molta via, i et pots trobar que en cert moment cal prendre decisions molt agosarades.
Així no estarà pas d'acord en un RUI...
No, em recorda quan Juli Cèsar va baixar de la Gàl·lia quan es volia presentar per cònsol, i el Senat li deia que havia de deixar el comandament de les legions perquè no se'n refiava. Però ell va entrar amb elles passant el Rubicó, un riuet que separava la Gàl·lia d'Itàlia. Ho va fer però tenia una força important darrere, i era molt viu: molt abans ja havia comprat les ciutats del nord. Un RUI és passar el Rubicó, i es pot passar. Ara, perquè et vagi bé darrere cal una força que et doni suport quan arribi l'enfrontament, perquè sens dubte, no sé en quins termes, es produirà. I si no estàs segur de tenir prou força per imposar el teu criteri després d'haver-lo passat, potser que no el passis.
La incògnita és fins on està disposada a arribar Catalunya, i fins on Espanya...
D'entrada, estripar les cartes amb un RUI és una decisió equivocada. El problema fonamental el tindrà Catalunya a dins, perquè la meitat de la societat pot ser profundament catalanista i exigir una consulta però, si hi ha una llei de desconnexió d'impostos, a qui pagarà? Espanya farà el que fa qualsevol estat: defensar-se. Rajoy no és un home precipitat ni de gesticulació excessiva, i si mana ell qualsevol resposta serà sempre pausada, reflexiva i procurant fer el menor soroll possible. Però la resposta hi serà. A més, en la vida es pot tenir coratge per enfrontar-te als adversaris, però mai no els pots menystenir. L'Estat espanyol és de tomo y lomo, però amb una mala salud de hierro. I es defensarà aplicant la llei, amb els tribunals. En el segle XXI no cal pensar en grans enfrontaments, són judicials i econòmics. Els civils, en països amb cert nivell de renda, són impossibles. N'estic convençut, perquè si pensa en els seus amics, que creuran bàsicament en els seus interessos... Per a aquesta gent, a Occident, la capacitat de sacrifici és molt limitada. Per les dues bandes, i això ajuda! Hi haurà focs artificials, però no enfrontaments civils.
La clau és a qui faran cas els funcionaris, a qui pagarà impostos la gent...
Sí, i sincerament no veig una majoria a Catalunya per tirar endavant. Hi ha una frase castellana fantàstica per definir-ho: del dicho al hecho hay un trecho.
Fa l'efecte que la majoria de l'unionisme, i part del sobiranisme, és molt visceral.
Es podria explicar a la societat espanyola la realitat dels fets, i ho entendria perfectament. I a Catalunya igual. El problema que tenim és de lideratge: hi ha una diferència enorme entre els lideratges polítics i el massís del país. Jo em pregunto: a qui votarà a partir d'ara una part substancial del votant de CDC, el no independentista? El 1977 a Espanya la UCD va treure el 32%, i a Catalunya, el 16%, i Convergència, el 16%! A més, per sota de la gran polèmica independentista, hi ha una altra lluita soterrada pel poder entre dos grups socials enormement diferenciats: no ens enganyem, la direcció de CDC era alta burgesia barcelonina i d'altres indrets de Catalunya, i ERC és un partit menestral. I la lluita autèntica de poder és entre aquests dos grups socials.
Com veu que acabarà el procés?
Vaig bastant a Madrid, i la sensació és que el problema català va perdent virulència, s'accepta com una cosa que no té sortida, i això diria que és bo. Es tracta de buscar una solució per ara, no per d'aquí a cinc o deu anys, i hi hauria d'haver una barreja d'intel·ligència, generositat i agosarament per les dues parts per buscar ja no un pacte, sinó un apanyo. En dret, i en política, el que no són efectes és literatura. Catalunya ha tingut un mèrit extraordinari: a meitat del segle XIX, la identitat catalana estava pràcticament difuminada, i la Renaixença va fer un gran esforç. Catalunya ho va tenir difícil amb dues dictadures, però ha guanyat la batalla del ser per golejada, la de la identitat. Ara es troba en la batalla de l'estar, però crec que passar el Rubicó és un error.
La ingovernabilitat a l'Estat se solucionaria si el PSOE acceptés un referèndum. Mentre no hi hagi solució a Catalunya no hi haurà estabilitat a Espanya?
El tema espanyol és del tot autònom del català, i hi perdo una mica la paciència, perquè passa el mateix en tots els partits. Són organitzacions amb cúpules immunes a qualsevol mena de control democràtic, i al final només busquen l'interès personal dels dirigents i el del partit. Si no hi ha majoria absoluta cal fer un intent per arribar a acords, però si no s'hi arriba tots tenen l'obligació de deixar governar el més votat. Unes terceres eleccions no poden ser, i podrien passar a Espanya amb Catalunya o sense, perquè el problema fonamental són les cúpules dels partits.