I ara què?

Una vegada desactivada per part de la Guàrdia Civil la logística del referèndum de l’1- O i detinguts catorze alts càrrecs, mentre l’ Estat suspenia a la pràctica l’autogovern català sense necessitat de passar pel procediment del 155, la gent es va fer una pregunta elemental: I ara què? No és fàcil respondre a aquesta qüestió. El que sembla clar és que serà impossible dur a terme una consulta amb garanties, com va reconèixer el president d’Òmnium Cultural davant les operacions policials
dels darrers dies, així que en el sobiranisme emergeixen veus que demanen una declaració unilateral d’independència al Parlament. Hi ha els que volen fer-ho immediatament
i els que aposten per proclamar-la després d’unes eleccions que donin una àmplia majoria a una llista única independentista. Tot això al marge de la Constitució i de l’Estatut, d’on emanen les institucions catalanes. Res no ens permet ser gaire optimistes als que creiem en una sortida negociada, respectuosa amb la legalitat.

No hi ha, doncs, cap possibilitat d’acord? Poques, però caldria esgotar-les. La història ens ensenya que sovint les coses no milloren fins que comencen a empitjorar. Si la màxima fos certa, ho tindríem tot a favor per buscar un acord. La setmana passada un alt càrrec de la Generalitat i un dirigent del PP van sopar a Madrid i van explorar discretament línies de treball. Res que hagi de canviar la història, però és un brot enmig del camp de batalla. Certament preocupa pensar que les autoritats catalanes es fiïn més del carrer que de la seva capacitat de gestionar la crisi, però resultaria imprescindible trobar interlocutors per negociar una solució digna.

Gaziel va escriure després del Sis d’Octubre que “les coses desraonades acostumen a acabar malament”. Seria intel·ligent no repetir la història i buscar un marc en el qual la política encarrilés una vegada per totes una situació que desborda els seus actors.