La política salta al carrer

La confrontació s’ha produït abans que se celebri el referèndum anunciat per a l’1 d’octubre. La Guàrdia Civil va entrar ahir en diverses conselleries i va detenir catorze alts càrrecs que suposadament formaven part del ­nucli dur que preparava el refe­rèndum. L’acció de la Guàrdia Civil va ser ­interpretada pel president Puig­demont com la suspensió de facto de l’auto­nomia. Jordi Sánchez, presi- dent de l’ ANC, va convocar manifesta­cions pacífiques en els punts on s’es­taven produint els escorcolls i les deten­cions.

La política s’ha traslladat al carrer en concentracions que tensaran el ritme de la política en els pròxims temps. Suspeses les sessions del Parlament fins després de l’1-O, el carrer serà l’escenari més freqüent dels debats ­polítics. L’experiència demostra que és a les institucions on es fa política i no a les concentracions massives ciutadanes, per molt legítimes que siguin. Primer que res, deia el general De Gaulle, són les institucions. El carrer és de tots i no és de ningú.

En tot cas, la greu crisi que es viu ­entre Catalunya i Espanya només pot ­tenir un punt de trobada en una taula de negociació en la qual les dues parts vagin amb una voluntat d’assolir pactes petits o grans. La confrontació ­actual no porta enlloc i difícilment seria ­acceptada per la comunitat inter­na­cional.

Des de l’aprovació de les lleis del 6 i 7 de setembre que van suposar una ruptura jurídica unilateral amb l’ Estat s’han posat en marxa els mecanismes per ser conseqüents amb les lleis del Referèndum i de Transitorietat per part del Govern de Catalunya i, alhora, l’ Estat ha reaccionat amb tots els instruments que té al seu abast per impedir que aquelles dues lleis de ruptura unilateral entrin en vigor després del referèndum.

L’impacte de veure guàrdies civils entrant en institucions catalanes no fa sinó augmentar el sentiment patriòtic de moltes persones que, independentistes o no, descarten aquesta manera de resoldre els conflictes. La posició de l’alcaldessa Colau posant-se al costat de les institucions catalanes és una dada que té importància política i que pot marcar l’orientació d’un futur govern quan passin les tensions actuals.

Ens podem remuntar a les causes immediates o llunyanes que ens han portat a aquesta situació tan delicada com inesperada. La ruptura amb la llei ha començat al Parlament amb les ­dues lleis de ruptura. Però l’ús estricte de la llei, només la llei, per part de Rajoy no pot ser l’única resposta.

La veritat és que el moment present té tots els ingredients d’alta sinistralitat política i social. Això no és un joc per traslladar-lo a mobilitzacions de carrer. Potser ja és tard, però cal buscar fórmules, potser amb nous actors polítics a Madrid i Barcelona, per evitar la catàstrofe prèvia que seria l’anunci d’una confrontació oberta en què tots hi tindríem a perdre.