OPINIÓ
PROFESSORS D’ESADE (URL) - 21 desembre 2017 2.00 h

TRIBUNA

Ni 155, ni DUI… ni 3a via

ÀNGEL CASTIÑEIRA / JOSEP M. LOZANO - PROFESSORS D’ESADE (URL)
“No volem aigualir les responsabilitats del 155 i de la DUI. Però volem subratllar, i ho volem fer expressament avui, que hi ha més responsabilitats que aquestes dues

En la valoració del que ha passat els darrers anys, s’ha anat instal·lant una mena de mantra que juga a repartir responsabilitats exclusivament entre pro-DUI i pro-155. La ponderació del pes de cadascun d’ells varia segons qui valora i el context en què ho fa, però al final la conclusió va sempre en la mateixa direcció: només hi tenen responsabilitats els de la DUI i els del 155, i a ells se’ls han d’exigir. És més: se sol fer bandera d’aquesta exigència, sense distincions ni matisos.

Només els de la dui i els del 155, però? La resta han estat víctimes passives d’aquesta polarització, i ara han esdevingut abnegats cercadors de terceres vies alternatives? Són aliens a tota responsabilitat? Quan parlem ara de tercera via, per cert, no estem pensant ni en les diverses retòriques sobre referèndums pactats ni en el bla-bla-bla federalista perquè, a dia d’avui, aquests discursos pertanyen més al gènere de la literatura fantàstica que al de la literatura política. Tampoc parlem, és clar, dels que volen desinfectar, escapçar o liquidar la meitat de la població catalana. Estem parlant de tots aquells que ara fan grans lamentacions, amb un to entre dolgut, esgarrifat i esporuguit sobre el neguit que els desvetlla la situació actual. Ells també tenen la seva responsabilitat.

Tenen la responsabilitat del seu silenci. No del seu silenci declaratiu, opinador i mediàtic; del seu silenci pràctic, operatiu. De fet hi ha tota una tercera via que, en la seva diversitat d’accents, només s’ha activat quan l’independentisme ha assolit velocitat de creuer. És una tercera via de matriu antiindependentista, no de matriu propositiva alternativa. De vegades hom diu que la raó d’aquell silenci és que ja se sentien confortables en la situació anterior. No totalment satisfets, però sí confortables. És el confort amb un estatut retallat després de votat i després que Guerra li passés el ribot. És el confort amb la presa de pèl amb el corredor mediterrani i amb les balances fiscals. És el confort amb no poder tenir política pròpia ni contra la pobresa energètica, ni sobre els ajuts a famílies vulnerables, ni sobre desnonaments. És el confort amb no poder tenir política comercial pròpia. És el confort amb no poder legislar sobre el fracking i sobre el canvi climàtic. És el confort amb no poder tenir política sobre els refugiats. És el confort amb… no seguim perquè ens menjaríem l’espai de l’article. És el confort del silenci còmplice.

I quan no hi ha silenci, el que hi ha és impotència. Ben vestida i embolicada, però impotència. No volem personalitzar, sinó que esmentem persones perquè de vegades simbolitzen millor les situacions que els mateixos conceptes. Pensem en Miquel Valls, que any rere any fa una roda de premsa des de la Cambra per lamentar que el govern espanyol inverteix poc a Catalunya, que executi tan sols al voltant del 70% dels pressupostos, que el corredor mediterrani és una necessitat urgent… i fins l’any que ve, a tornar a fer una roda de premsa que es podria resoldre amb una fotocòpia de la de l’any anterior, amb els números actualitzats. O pensem en López Burniol, una persona intel·lectualment elegant, educada, que mai no fa estirabots, que no insulta ni menysté el qui discrepa i que sempre procura argumentar. López Burniol porta anys escrivint amb molta periodicitat diferents versions del mateix article, explicant com veu el conflicte entre Catalunya i Espanya i les possibles solucions. Però hi ha un article que no ha pogut escriure mai. Un article on expliqui que alguna persona o institució amb poder econòmic i/o polític a “Madrid” hagi acceptat el seu plantejament i les hagi fet seves públicament. O pensem en Eugeni Gay, una persona competent, honrada i honesta, però en alguna mesura també responsable del que ens ha portat fins aquí, i que simbolitza el que pot esperar Catalunya en l’arquitectura institucional i constitucional actuals davant de qualsevol designi de retallada i jivarització de l’autogovern: anar fent vots particulars fins al dia del judici final.

Repetim-ho: no són retrets personals. En absolut. Perquè el que simbolitzen aquestes persones va molt més enllà d’elles mateixes. Ni volem aigualir les responsabilitats del 155 i de la DUI. Però volem subratllar, i ho volem fer expressament avui, que hi ha més responsabilitats que aquestes dues. Fa uns anys vam escriure que el pitjor del que estava passant era que corríem el risc de passar-nos anys discutint sobre de qui va ser la culpa. Esperem que no sigui així. Però creiem que no hi ha aprenentatge sense reflexió sobre l’exercici de responsabilitats. I, quan analitzem els darrers anys, també convindrà analitzar les responsabilitats del silenci còmplice dels defensors d’un seny impotent que no es vol reconèixer com a tal.