OPINIÓ
PROFESSOR DEL DEPARTAMENT DE CIÈNCIES SOCIALS D’ESADE - 21 desembre 2017 2.00 h

TRIBUNA

D’ara endavant

DAVID MURILLO BONVEHÍ - PROFESSOR DEL DEPARTAMENT DE CIÈNCIES SOCIALS D’ESADE
“La paraula global de moda és sobirania

El que governa la història, diu Eagleton, és la naturalesa humana. I és ben cert. Si no ha estat sempre així almenys haurem de convenir que el temps que ens toca viure és altament emocional. Populismes! Criden uns quants sempre en forma d’insult. Temps de pors, inseguretats i terribles resistències al canvi. De la mateixa manera que els utòpics il·lustrats van representar la fe que les idees s’imposarien pel pes de la raó, la realitat evidencia, diu el marxista Eagleton, que més important que la racionalitat són els interessos. I semblaria que les pors. Cal ser, doncs, escèptics amb el fruit del diàleg intel·lectual, afegeix.

Anem cap aquí. Les societats avancen cap a la polarització. De rendes i d’opinions. La normalitat dels uns és l’aberració autoritària dels altres. El que per a uns és independència del poder judicial, per als altres és simulacre de contesa electoral justa i democràtica. El meu intent acadèmic d’aquests darrers mesos ha estat el d’entendre el cas català en el seu entorn global. Més enllà de plets històrics i comunitats enfrontades. Visualitzar la tensió entre democràcia i declivi institucional. Entre elits (poders polítics, econòmics, mediàtics) i voluntat de reforma. Entre les promeses de l’internet alliberador i les xarxes socials que ens arrosseguen i enganyen.

La paraula global de moda és sobirania. La trobes en els discursos de Trump, Putin o Xi Jinping. La trobes en els Brexiters. En els mandataris de l’Europa oriental que lluiten contra les quotes de refugiats. En els partidaris del retorn del govern legítim i en les maniobres del govern espanyol per tal de llimar, escapçar o recuperar tota la sobirania cedida del 1978 cap aquí. I en aquest context, la deriva autoritària global li fa de vent favorable. L’enquesta mundial de valors exposava com el nombre de ciutadans de l’Estat espanyol que optarien per “un líder fort que no hagués de preocupar-se amb electors i parlaments” hauria passat del 25,3% l’any 1998 al 39,5% el 2014. Tres anys després, el 155 esdevé la solució amb vocació de permanència que vindria a donar resposta a l’anhel anterior. Democràcia demoscòpica, n’hi diuen.

La raó dictaria que entre el 0 (statu quo) i el 100 (independència plena) hi ha un ample marge per al diàleg. The Economist situava aquesta darrera setmana l’escenari esperat en un referèndum pactat o en un acord entre governs a canvi de majors cotes d’autonomia. Al capdavall són britànics, moderns i il·lustrats. No deia res del -100 (repressió, empresonaments, anul·lació de l’autonomia, escarni i humiliació). No soc optimista pel que fa a l’ús de la raó per resoldre un embat que va per llarg. En qualsevol cas, quan vagin a votar avui, tinguin ben present qui fa el joc a l’autoritarisme i a la víscera i qui, a la raó i a la democràcia. L’altra banda probablement pensarà el contrari però almenys haurem arribat a posar-nos d’acord a situar la raó en el camí de resoldre el conflicte.