OPINIÓ
PROFESSOR D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UB - 21 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Els partits càrtel

AGUSTÍ COLOMINES I COMPANYS - PROFESSOR D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UB
“En aquests anys, només han gene­rat entu­si­asme les pro­pos­tes que s’han allu­nyat de les mane­res de fer dels par­tits

Els par­tits polítics estan en crisi. O almenys tenen mala premsa entre la gent nor­mal i cor­rent. Qui milita avui en un par­tit polític? Par­la­men­ta­ris, alts càrrecs, alcal­des i regi­dors, sobre­tot. ERC, per exem­ple, que és el par­tit en alça segons les enques­tes, va con­fir­mar Ernest Mara­gall com a nou can­di­dat a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona amb 583 vots en un procés de primàries en què no tenia rival. Prèvia­ment, Mara­gall havia acon­se­guit 442 avals vàlids per pre­sen­tar-se a les primàries, men­tre que el seu con­trin­cant, l’eco­no­mista Xavier Martínez-Gil, va pre­sen­tar-ne tan sols 41 de vàlids i no va superar els 139 neces­sa­ris. Poca cosa, en espe­cial si, segons el par­tit repu­blicà, la fede­ració de Bar­ce­lona té 4.000 mili­tants i sim­pa­tit­zants. Neus Munté, per la seva banda, va gua­nyar les primàries per encapçalar la llista del PDe­CAT amb 405 vots. Poca cosa, també.

Els par­tits no con­vo­quen grans mas­ses. Al con­trari, pro­vo­quen urticària. En aquests anys, només han gene­rat entu­si­asme les pro­pos­tes que s’han allu­nyat de les mane­res de fer dels par­tits. Junts per Cata­lu­nya, la can­di­da­tura reve­lació en les elec­ci­ons de l’any pas­sat, va tri­om­far, entre altres coses, perquè la mul­ti­tu­dinària presència d’inde­pen­dents va donar-li un aire de fres­cor i nove­tat que va atraure un elec­to­rat que va pres­cin­dir del fet que es veiés obli­gada a uti­lit­zar la pla­ta­forma par­ti­dista del PDe­CAT. Després va pas­sar el que va pas­sar, i la direcció del PDe­CAT es va creure que apro­pi­ant-se de la marca solu­ci­o­na­ria els seus pro­ble­mes de cre­di­bi­li­tat. Però el nom no fa la cosa, encara que hi hagi qui s’ho pensi. La Crida és el segon intent per ofe­rir una pro­posta nova, allu­nyada de les coti­lles par­ti­dis­tes, que morirà el dia que s’adul­teri el prin­cipi d’adhesió indi­vi­dual per bene­fi­ciar un par­tit o un altre. Els més de 14.000 fun­da­dors de la Crida no es dei­xa­ran esta­far fàcil­ment.

El 20 de març d’enguany, Jordi Grau­pera va pre­sen­tar al Tea­tre Victòria la seva pro­posta de primàries ober­tes per con­fec­ci­o­nar una llista sobi­ra­nista a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Ho va fer en dues ses­si­ons, per enca­bir tot el públic assis­tent, atès que el tea­tre té 1.200 loca­li­tats. També va obrir la ins­cripció de volun­ta­ris i s’hi van apun­tar més de 400 per­so­nes. La pro­posta de Grau­pera, ini­ci­al­ment pen­sada per a Bar­ce­lona, final­ment va rebre el suport de l’ANC i s’ha estès a tot Cata­lu­nya. No en sé les xifres, però a cada poble que visito, i últi­ma­ment en visito molts, sem­pre hi ha qui des­plega l’esten­dard de la llista sobi­ra­nista inde­pen­dent. Però si ens cen­trem tan sols a Bar­ce­lona, les dades can­ten. Com­pa­rada amb l’escassa par­ti­ci­pació en les primàries orga­nit­za­des pels par­tits con­ven­ci­o­nals, domi­nats per una reduïda estruc­tura de nota­bles, les primàries orga­nit­za­des per Jordi Grau­pera han estat un èxit. Van anar a votar 10.000 per­so­nes, de les 28.000 ins­cri­tes, i ell es va asse­gu­rar el pri­mer lloc amb 7.715 vots. Grau­pera ha vis­cut als EUA i va poder viure en directe l’apa­rició del feno­men Ber­nie San­ders. Pres­cin­dint de les dis­crepàncies ideològiques que sepa­ren Grau­pera dels pro­gres­sis­tes nord-ame­ri­cans, l’acti­visme polític popu­lar del sena­dor nord-ame­ricà es reco­neix en la pro­posta de primàries que va fer el jove ter­tulià.

La gent recela dels par­tits. Molt. I busca vies per superar-los. Els pro­fes­sors Ric­hard S. Katz i Peter Mair defen­sen que els vells par­tits sor­gits al segle XIX amb l’adve­ni­ment dels sis­te­mes cons­ti­tu­ci­o­nals s’han con­ver­tit en par­tits càrtel que uti­lit­zen els recur­sos de l’Estat per man­te­nir la seva posició dins del sis­tema polític. Amb el desen­vo­lu­pa­ment del par­tit càrtel, com hem cons­ta­tat a Cata­lu­nya, l’objec­tiu de la política es torna auto­re­fe­ren­cial, pro­fes­si­o­nal i tec­nocràtic, si és que no dava­lla direc­ta­ment cap a la cor­rupció i les males pràcti­ques, tan habi­tu­als entre els par­tits dels règim del 78. Com que aquest és un feno­men d’abast gene­ral, la crisi dels par­tits càrtel també ha arri­bat a Cata­lu­nya.

En l’última dècada, el sis­tema de par­tits català ha can­viat com un mitjó. I més que can­viarà si s’insis­teix a res­sal­tar les vir­tuts de la vella política per deni­grar qui plan­teja noves for­mes de fer política. Els con­ser­va­dors somien a retor­nar a l’equi­li­bri com­pe­ten­cial entre par­tits immo­bi­lis­tes, men­tre que la gent vol solu­ci­ons clares als seus neguits. Les con­jun­ci­ons ciu­ta­da­nes apar­ti­dis­tes avui mobi­lit­zen més que no pas cap par­tit polític. I davant l’eixorc sec­ta­risme par­ti­dista, aviat caldrà exi­gir mesu­res legals anticàrtel per a pro­pi­ciar la lliure com­petència entre les diver­ses pro­pos­tes polítiques. Els par­tits càrtel estan matant la democràcia.