Un dels esdeveniments més rellevants d’a-questes últimes setmanes ha sigut la radical deriva nacionalista del Govern polonès. I no estem davant un fet aïllat, ja que aquest s’afegeix a episodis similars que es donen per tota la Unió. Alguna cosa profunda deu estar passant quan bona part de la ciutadania europea busca refugi en el més propi. I, segurament, el que alimenta aquest rebuig a l’altre és el deteriorament en les expectatives d’aquesta àmplia i confiada classe mitjana que, precisament, donava tot el seu sentit a la idea d’Europa. La qüestió de fons no és senzilla però, a més a més, un problema de dimensió continental exigiria resposta d’un govern també continental que, de moment, ni tan sols s’entreveu. Però mentre Europa en el seu conjunt no sigui capaç de reaccionar, no ens podem resignar. Alguna cosa sí que es pot fer des d’altres àmbits. La conformació d’un nou Parlament a Espanya, que ve a coincidir amb una certa consolidació de la recuperació econòmica, afavoreix el fet d’estendre aquesta millora a un nombre més alt de ciutadans. Així, entre altres iniciatives, es podria augmentar de manera notable el salari mínim, avui establert en 14 mensualitats de 655 euros. Situar-lo en, per exemple, 750 euros no afectaria cap equilibri macroeconòmic i, per contra, llançaríem un senyal clar de rebuig a la trista figura del treballador pobre. I aquest compromís també s’ha d’assumir voluntàriament des de l’empresa. D’aquesta manera, quan resulti possible, s’han d’augmentar els salaris, encara que sigui a costa d’una menor remuneració del capital. I, de la mateixa manera, s’ha d’acabar amb les cadenes de subcontractació no estrictament indispensables. Aquella empresa que pot donar feina directament, especialment en un marc laboral tan flexible com l’actual, ho ha de fer, per molt que el dogma que s’imparteix en les business schools parli de la virtut de l’externalització. No es tracta de posar en risc ni equilibris macroeconòmics ni viabilitat empresarial. La qüestió és simple: o tots assumim la nostra part de responsabilitat o la resposta ciutadana a la creixent fragmentació ens portarà a escenaris ingovernables, com els que van ja emergint per tot el continent. Per no deixar de parlar de la situació catalana, qüestió que sembla obligatòria, la nostra confusió política té molt a veure amb aquest malestar europeu. Si a l’ensorrament de la nostra tradicional i robusta classe mitjana, s’hi afegeixen errors dels governs espanyols, caiguts sobre un terreny molt ben adobat per la retòrica nacionalista, s’entén el que ens passa. Catalunya, que sempre es va sentir tan europea, és avui, curiosament, un paradigma de l’Europa dels nostres dies. Tant de bo siguem també exemple de com sortir del greuge. |
|
|
