OPINIÓ
22 gener 2019 2.00 h

TRIBUNA

13 dies d’octubre

JORDI CABRÉ. PERIODISTA I ESCRIPTOR
“Nosal­tres, i no l’Estat ni Estras­burg, hem de fer el paper de defen­sor i d’acu­sa­dor i fer-ho amb intenció gua­nya­dora

L’eme­tien per tele­visió (TV3) dis­sabte a la nit: el judici a Lluís Com­panys expli­cat per Car­los Marqués-Mar­cet, any 2015, una bona pel·lícula. Afor­tu­na­da­ment també inclou alguna referència a l’ante­rior judici pels fets del 1934, que ens diu encara més sobre avui, i sobre el poc que pot ofe­rir l’Espa­nya “democràtica”. No tant les bru­ta­li­tats del fran­quisme (que, al cap­da­vall, havia gua­nyat una guerra) ni Vox, que és el mateix tipus de reacció o de rabi­eta. La pel·lícula té una escena impa­ga­ble, com aquell cara a cara amb el Capità Gene­ral: “Nos pare­ce­mos más de lo que usted se piensa. Usted se llama Lluís, yo me llamo Luis. Usted ama a Cataluña, yo amo a España.” A la qual cosa el pre­si­dent res­pon: “Creo que tene­mos for­mas dema­si­ado dife­ren­tes de amar.” I fins aquí la història del con­flicte Cata­lu­nya-Espa­nya des de fa més de 300 anys.

És ine­vi­ta­ble anar posant el mirall entre ales­ho­res i ara, sobre­tot per la ter­mi­no­lo­gia feta ser­vir: rebel·lió, sedició, desor­dres públics, “uni­dad”, sepa­ra­tisme, traïció a la democràcia “que usted decía defen­der”, col­pis­tes, presó, judici amb garan­ties, mag­na­ni­mi­tat o càstig, soc el pre­si­dent de Cata­lu­nya, “coño, mi Gene­ral, que es el pre­si­dente”. Només hi ha la diferència de la guerra pel mig, però insis­teixo que en el judici del 34 no hi havia fran­quis­tes i tot i així el govern català fou sen­ten­ciat a 30 anys per rebel·lió (amb una amnis­tia de con­veniència política al cap de dos anys). La resta, l’“alza­mi­ento”, seria com l’actual Vox només que sense sabre: és a dir, més ino­fen­siu i tita­curta del que sem­bla. Enric Vila, en el seu lli­bre Lluís Com­panys. La veri­tat no neces­sita màrtirs relle­git fa uns dies, asse­nyala el rere­fons poc o gens naci­o­na­lista del polític i com el seu assas­si­nat el va cobrir de glòria qua­dri­bar­rada. Tot i així, és més impor­tant el que un polític repre­senta que no pas allò que és. Per això costa tant saber el punt exacte on esdevé el repre­sen­tant just d’una causa o bé el repre­sen­tant d’ell mateix. Segons la pel·lícula, el pre­si­dent sem­bla pre­fe­rir la dig­ni­tat a la vida. Pot­ser sí que ser afu­se­llat ser­via a Com­panys per expiar alguns pecats, però m’inclino a pen­sar que a par­tir d’un cert moment Com­panys ja no deci­dia abso­lu­ta­ment res. Ni tan sols el 6 d’octu­bre.

La part interes­sant de la història de Cata­lu­nya és veure com, de manera natu­ral, tot acaba suc­ceint sense remei i sense gaire vari­a­ci­ons: pen­sin com pen­sin els pre­si­dents, i facin el que facin, un dia les dues naci­ons tor­nen a topar. L’atmos­fera acaba nete­jant el cel de núvols i els fets aca­ben “pas­sant-los per sobre”, deci­dint per ells. Com una dolça con­demna a la lli­ber­tat. Cata­lu­nya està con­dem­nada a ser lliure, i, quan s’entén això, tots els errors que es puguin come­tre són sal­va­bles. La qüestió és no per­dre de vista aquesta veri­tat, i nave­gar-hi amb eficàcia.

Nosal­tres hem de jut­jar el nos­tre octu­bre del 2017. Nosal­tres, i no l’Estat ni Estras­burg, hem de fer el paper de defen­sor i d’acu­sa­dor i fer-ho amb intenció gua­nya­dora. No podem dele­gar-ho al judici de la història, que serà bo si la cosa acaba bé. Per a alguns, els nos­tres pre­sos polítics i exi­li­ats són símbol de der­rota (lle­gir Jun­que­ras, fran­ca­ment, hi con­vida). Per a altres, la presó i l’exili poden ser i són eines d’alli­be­ra­ment (escola Cui­xart). Jo mateix soc molt sever jut­jant els dies 10 i 27 del 2017, però el resul­tat pot com­pen­sar quan recor­dem Com­panys: hi ha un moment en què els polítics, en el fons, per­den el coman­da­ment. Miren a banda i banda, miren al seu dar­rere i pro­ven de fer un (inútil) càlcul de pro­ba­bi­li­tats i de for­ces, però ja no tenen l’última paraula. Allò que va enten­dre Villar­roel el 1714, acu­dint al front de bata­lla mal­grat haver dimi­tit perquè veia que les for­ces no eren sufi­ci­ents, s’assem­bla molt al dia 27 del pre­si­dent Puig­de­mont (sen­tit del deure per damunt del càlcul) i molt poc al dia 28 (no saber nave­gar més d’un dia en la tem­pesta).

La bona notícia és que els encerts i errors sem­pre sobre­vi­uen a qui els comet: els llaços grocs ser­vei­xen perquè, mal­grat tot, sumen relat. Si es lle­gei­xen en clau de futur poden, com les ame­na­ces d’un nou 155, aju­dar a deto­nar la “causa justa” (molt més que una sim­ple llei de con­trac­tes de cor­reu, per enten­dre’ns). Al punt on som, i amb una DUI pro­cla­mada, Espa­nya ja només té un auto­ri­ta­risme sense sabres com a eina per fre­nar o retar­dar allò ine­vi­ta­ble. Sense comp­tar, és clar, els nos­tres ban­do­le­ris­mes i rancúnies interns. Que la història es repe­teix per a tots.