POLÍTICA
GIRONA - 22 abril 2019 2.00 h

MEMÒRIA HISTÒRICA

La mort de Salvadora Catà

 El 25 d’abril es commemoren 80 anys de l’execució de la primera dona republicana a Girona per la dictadura

 Es vol imposar el model de dona nacional catòlica i eliminar els aires feministes de la Segona República

GEMMA BUSQUETS - GIRONA

El 21 de febrer del 1939 a les deu del matí, el mateix dia que Franco des­fi­lava vic­toriós pels car­rers de Bar­ce­lona, Rosa Rosell, una mare a qui durant la guerra havien matat el fill, semi­na­rista, va denun­ciar la seva veïna, Sal­va­dora Catà Ver­dura, sense tenir pro­ves con­tun­dents. El semi­na­rista Antoni Puig Rosell es tro­bava d’exer­ci­cis espi­ri­tu­als al san­tu­ari del Collell el 19 de juliol del 1936 i es va afe­gir a les tro­pes fran­quis­tes; va ser cap­tu­rat i assas­si­nat el novem­bre del 1936 a Orri­ols. En la denúncia que la seva mare va inter­po­sar a la Guàrdia Civil, asse­gu­rava que la buga­dera Sal­va­dora Catà era res­pon­sa­ble de la detenció i mort del fill.

Sal­va­dora Catà era vídua i tenia dos fills, Enric i Miquel, d’onze i set anys. Vivia al car­rer dels Ale­manys de Girona amb un nou com­pany. En la denúncia de Rosell, es des­taca que la buga­dera “viu mari­tal­ment amb un sub­jecte ano­me­nat Valentí”. Quan va a decla­rar, Sal­va­dora Catà asse­gura que mai no s’ha posat en política i només ha tre­ba­llat com a buga­dera. Durant la Guerra Civil nete­java la roba dels sol­dats repu­bli­cans. Segons es recull en el lli­bre Dones repu­bli­ca­nes (Cur­bet Edi­ci­ons, 2006) d’Aïda Lorenzo i Est­her Llo­renç, hi va haver dues veïnes més del car­rer Ale­manys de Girona que van acu­sar Catà. D’una banda, Maria Liñón, que va asse­nya­lar la buga­dera com a “pro­pa­gan­dista furi­bunda de les idees mar­xis­tes”, a més de pertànyer a la FAI. En aquest sen­tit, afir­mava que, a banda d’haver-se mos­trat ober­ta­ment par­tidària del tri­omf de la revo­lució roja, a les parets de la casa de Catà hi havia pin­ta­des les sigles de la FAI. Una altra veïna, Mercè Vila, també va acu­sar Catà de tenir idees d’esquer­res i de “moral dub­tosa”.

“Moral dudosa”

Aquells pri­mers mesos del 1939 són dies de molts silen­cis, de callar en públic, i també de denúncies; hi ha latent un ànim de revenja. En el procés sumaríssim d’urgència número 51 con­tra Sal­va­dora Catà, la poli­cia redacta: “En les cues del veïnat es mos­trava gran entu­si­asta de la causa mar­xista, fins al punt d’exci­tar els sol­dats als qui ren­tava la roba perquè s’esfor­ces­sin al màxim a exter­mi­nar els fei­xis­tes.”

Més enllà de les con­vic­ci­ons polítiques, el fet de con­viure amb un altre home sense estar-hi casada i la seva con­dició de dona i tre­ba­lla­dora són indi­cis sufi­ci­ents per enviar-la a la presó de Girona. I també d’exem­pli­fi­car la repressió. El 25 de març del 1939, un mes després de ser detin­guda, Sal­va­dora Catà va ser con­dem­nada a mort. No van poder demos­trar la seva res­pon­sa­bi­li­tat en la mort del semi­na­rista. En la sentència se la con­si­dera una dona roja –“durant la domi­nació roja, era mili­tant del POUM”– i de mala repu­tació. La sentència recull que “des dels pri­mers moments de la revo­lució roja sepa­ra­tista se la va veure pels car­rers en com­pa­nyia de mili­ci­ans, als qui exal­tava i induïa a come­tre tota classe de roba­to­ris, saque­jos i incen­dis als domi­ci­lis de les per­so­nes de dre­tes”. S’hi afe­geix que “amb gran des­ver­go­nyi­ment i cinisme” es “mofava de la religió i dels seus minis­tres”. No se l’exe­cuta de forma imme­di­ata, sinó que s’ha d’espe­rar el con­sen­ti­ment de Franco. Durant el temps d’espera, Catà segueix empre­so­nada al semi­nari dio­cesà de Girona, que fun­ci­ona com a presó; una reclusió ter­ri­ble. Quan coneix la volun­tat de Franco, la nit del 24 d’abril, “pel seu estat d’ànim”, no va poder fir­mar el docu­ment segons què és afu­se­llada l’endemà a trenc d’alba. A les 7 de la matí del 25 d’abril del 1939, Sal­va­dora Catà va ser afu­se­llada con­tra la tàpia del cemen­tiri de Girona junt amb 28 homes. Tenia 37 anys. Els seus dos fills van ser envi­ats a un hos­pici. El 2015, es va obrir un ate­neu popu­lar que du el seu nom, a la plaça Josep Pla.

Dis­set exe­cu­ta­des

Entre el 1939 i el 1945, a Cata­lu­nya es van exe­cu­tar 3.358 per­so­nes, de què 17 eren dones. A més de Sal­va­dora Catà, hi ha el cas de Matilde Sabaté, con­dem­nada a mort a par­tir de tes­ti­mo­nis basats en con­jec­tu­res. Mes­tra de Sils de 36 anys, se la va acu­sar d’haver inter­vin­gut en la crema de l’església, haver par­ti­ci­pat en l’assas­si­nat del capellà de l’Esparra i ser la secretària del comitè revo­lu­ci­o­nari pel fet de ves­tir una gra­nota de mili­ci­ana. Va ser afu­se­llada el 28 de juny del 1940.

L’objec­tiu de la dic­ta­dura de post­guerra era impo­sar el model de dona de la moral naci­o­nal­catòlica i escapçar qual­se­vol rei­vin­di­cació femi­nista i alli­be­ra­dora que va ins­pi­rar la Segona República.

La repressió i la dona.
L’historiador Josep Clara en un estudi del 2003 aporta les següents dades: hi va haver 514 afusellaments durant la postguerra a les comarques gironines, entre què dues dones, Salvadora Catà, de Girona, i Matilde Sabaté, veïna de Sils. Dues dones més van ser també condemnades a mort, però finalment les van indultar: Francesca Corominas, mestressa de casa de Montagut, i Maria Dorca Blanch, mestra de l’escola de Vilamacolum, que va beneficiar-se de la petició d’indult formulada pel bisbe de Girona.