OPINIÓ
22 abril 2019 2.00 h

KEEP CALM

Sense cultura de pacte

LLUÍS FALGÀS

La cam­pa­nya s’està carac­te­rit­zant pel fet que ningú es posa d’acord en res. Els únics acords no van més enllà de veure i com­pro­var dia a dia que no hi haurà una majo­ria abso­luta el 28-A. S’ha entrat en la fase del retret per­ma­nent. Pica­ba­ra­lla de baix to entre les matei­xes tendències. No s’actua ni es pensa que exis­tei­xen pos­si­bi­li­tats reals que pugui haver-hi un govern de coa­lició després de les elec­ci­ons. A Espa­nya no hi hagut mai un govern de coa­lició com ha pas­sat a França, Holanda, Ale­ma­nya i tants altres països del nos­tre entorn i fins i tot Itàlia, que sovint ha estat ingo­ver­na­ble per la manca de pac­tes esta­bles. Espa­nya no té cul­tura de pacte. Mai ha exis­tit un govern de diver­sos colors a diferència de Cata­lu­nya, on, mal­grat totes les cri­sis i bara­lles inter­nes, s’han vis­cut en els dar­rers anys dos tri­par­tits (PSC, ERC, ICV) i ara mateix hi ha un govern de JxCat i ERC, tot i que el pre­si­dent Torra i el vice­pre­si­dent Ara­gonès s’han hagut de con­ju­rar en diver­sos moments per tirar enda­vant. A Espa­nya, històrica­ment i aritmètica­ment i sobre­tot per con­veniència, hi va haver l’opor­tu­ni­tat d’un govern de coa­lició entre el PP d’Aznar i la CiU de Pujol que va que­dar reduïda al Pacte del Majes­tic. Pujol s’hi va negar i amb el temps s’ha vist que va fer ben fet, ja que el naci­o­na­lisme català hau­ria que­dat reduït i menys­tin­gut a la mínima expressió a canvi d’un parell de minis­te­ris (Roca i Duran hi apos­ta­ven), la pre­sidència del Senat i d’algu­nes poques empre­ses públi­ques.

La mor­bo­si­tat d’aques­tes elec­ci­ons del 28-A està en el dilluns 29 d’abril i els pos­si­bles acords poste­lec­to­rals: un pacte PSOE-Podem amb govern única­ment de Pedro Sánchez i el suport par­la­men­tari d’ERC, JxCat i el PNB; un govern del PSOE-Ciu­ta­dans en què Sánchez i Rivera com­par­tis­sin La Mon­cloa, i el temi­ble tri­par­tit PP, Ciu­ta­dans i Vox amb la pre­sidència de Pablo Casado. A hores d’ara i veient les enques­tes i el tarannà de la cam­pa­nya tot és pos­si­ble, fins i tot l’esce­nari de tenir entre­tin­guda la ciu­ta­da­nia tres mesos i haver de repe­tir elec­ci­ons per manca d’acords i poder inves­tir un pre­si­dent. Tot i que al Congrés no cal que sigui dipu­tat. Mai ha pas­sat. En el pre­vist pano­rama poste­lec­to­ral s’hau­ran d’esbor­rar bona part d’impro­pe­ris que s’estan dient en els actes de cam­pa­nya. Un cop més s’està visu­a­lit­zant la impos­si­bi­li­tat de la cul­tura del pacte, que difícil­ment es pot cons­truir a cop de gar­ro­ta­des.