Votant indecisa a plena llum

La Vanguardia en català | 22/05/2015 - 00:00h


Clara Sanchis Mira


Hola. Crec que sóc una de les nombroses ­votants indecises que determinarem la victòria de qui finalment guanyi. Formo part, per tant, d'un grup al qual s'està donant un protagonisme tan immerescut com sufo­cant, un excés de responsabilitat, decisiu en la nostra indecisió. Encara que no n'estic segura del tot. Vull dir que potser sí que sé a qui votaré, però no vull dir-m'ho. Potser hi ha alguna cosa en mi que no es vol revelar fins a l'últim moment. Un cert regust per allargar el suspens interior, per esfullar la mar­garida de les meves raons, per no saber quin plat escollir als restaurants ni quin nom posar-li a un gat; ­mastegar qualsevol mos abans d'empassar-me'l. És de sobres ­conegut que el pensament humà és capaç d'aquest tipus de dissociacions.

Puc imaginar-me arribant diumenge al meu col·legi electoral amb els passos deci­dits i els vots perfectament esmolats, per introduir-los a les seves ranures amb una precisió que tregui l'alè. Però també puc veure'm grapejant diferents paperetes durant hores, amagada darrere de la cortina per agafar aire una estona i després tornar a rondar entre els altres votants, espiant els seus moviments resoluts amb enveja, pidolant en mirades desconegudes una brillantor que il·lumini la meva perplexitat. Puc veure'm fregar la clivella de l'urna amb una papereta humida de suor, per retirar la mà un segon abans d'executar la introducció ­final. Puc imaginar-me molt més ­tard asseguda a terra, exhausta d'indecisió, o ­reptant pel terra, fins a agafar per les solapes el president de la meva taula a l'hora de tancar el col·legi, suplicant només un minut més. Senyors estrategs de la cosa electoral, si els vots de la gent com jo determinen les victòries, aquí tenen un petit exemple dels nostres cervells esfilagarsats, per disseccionar-lo a gust seu.

Si bé he de dir, per col·laborar amb veracitat en la dissecció, que dins de l'ampli grup al qual pertanyo, mentre ignoro les disjuntives dels meus socis desconeguts, les meves es debaten només entre les opcions d'esquerres. Sé, per tant, amb una seguretat incongruent, a qui no vull veure guanyar de cap manera. Potser aquesta negació sigui el moviment més poderós de la meva indecisió. La causa, fins i tot. Una diatriba entre el que seria un vot útil -que sumés contra la victòria de les dretes, fent càbales amb les enquestes- i el desig de fer les coses amb una mica més de força o fe. Cosa, aquesta última, de què també manco. I votar sense fe és una cosa semblant a esbossar un assaig, esgarrapar un intent, acariciar una petita possibilitat.