La prioritat

22/05/15 02:00 EDGAR ILLAS
Ara allò essencial no és votar la persona, sinó votar de manera disciplinada els candidats que ajudin a tirar endavant el procés

Una de les formes del catalanisme durant l'etapa nacionalista, des de mitjan segle dinou fins al 2010, era la identificació ideològica i afectiva amb l'espai local immediat. La ciutat, el poble, el barri o la comarca eren les nostres pàtries. Això ens permetia mantenir una certa ambigüitat política, perquè les pàtries locals podien servir de metonímia de Catalunya, però no s'enfrontaven directament amb l'Estat, al qual, de fet, ja li anaven bé les “patrias chicas” arreu d'Espanya.

Aquesta ambigüitat podia generar cofoisme i alhora frustració. Es pot comprovar, per exemple, en les dites populars de cada poble, que són una mostra d'orgull i de mala llet. “Qui no carda a Olot, no carda enlloc”, “Sant Pol, quina hora és?”, “A Tarragona manxen i a
Reus enganxen”, “Si vas a Balaguer, esmorza primer”, “Terrassa, mala raça, Sabadell, mala pell”, “Gent de Valls, gent de treballs”, “De Ripoll, ni lloca ni poll”, “Al camí de Barcelona, qui no camina s'estalona”, “Si a Lleida vas, pèl o borra hi deixaràs”, “Tortosí, lladre fi”, “Igualada, gent trempada” i tot un munt de dites que, si bé poden tenir un origen premodern, es poden interpretar com expressions d'aferrament a la terra natal i alhora com a símptoma d'una ràbia latent per no tenir un reconeixement polític ple, com l'exabrupte que canalitza la frustració en forma de cinisme i d'enginy i l'aboca, com qui diu, al poble del costat.

La literatura catalana moderna també és plena de retrats de pàtries locals. El text fundacional, La pàtriad'Aribau, ja retrata Barcelona, o l'espai que va del Montseny fins al Llobregat, com la pàtria enyorada. El Canigó de Verdaguer, l'Empordà de Pla, la Sinera d'Espriu, la Gràcia de Rodoreda o la Mequinensa de Moncada són exemples d'aquesta pràctica comuna. D'altra banda, una altra expressió del patriotisme local era el coneixement detallat dels topònims, llinatges i costums de cada racó del país. Com se sap, l'expresident Pujol és l'artífex màxim d'aquesta habilitat, perquè recorda tots els llocs i tots els cognoms de la gent de Catalunya. Finalment, l'expressió política del localisme consistia en el fet que a les eleccions municipals no comptava el partit sinó la persona, i, en general, guanyava el candidat més proper i més arrelat.

En aquestes eleccions, en canvi, es pot veure com els municipis ja no funcionen com a refugis de la macropolítica, sinó al contrari. Pel catalanisme, i ara ser catalanista vol dir ser sobiranista, perquè l'ambigüitat ja no és possible, cada municipi és una peça en la construcció del nou estat. Abans no importava què farien als altres pobles; però ara no, ara és vital saber quin alcalde sortirà a cada lloc, i sobretot a Barcelona, on esperem que el sobiranisme desplaci la utopia immobilista de Colau.

Ara allò essencial no és votar la persona, sinó votar de manera disciplinada els candidats que ajudin a tirar endavant el procés. Jo, per exemple, a Olot dono suport al candidat d'ERC, Pere Gómez, malgrat que el vaig tenir de professor a l'institut i va ser horrorós, un professor difícil i malcarat. No, és broma. En realitat, en Pere va ser un professor de literatura catalana magnífic, i som amics des de llavors, i de fet va ser qui ens va casar a la meva dona i a mi. Però el que vull dir és que el votaria encara que hagués estat un mal professor, i que, per altra banda, si guanya l'actual alcalde de CiU o el candidat de la CUP també em van bé, naturalment, perquè, en fi, ja m'enteneu, tots sabem quina és la prioritat.

Darrera actualització ( Divendres, 22 de maig del 2015 02:00 )