Nosaltres, els indecisos

Artículos | 22/05/2015 - 00:00h


Sergi Pàmies


Un dels èxits del nostre model de democràcia és haver aconseguit que, per a molta gent, la jornada de reflexió de demà sigui una incitació a l'abstenció i al desànim. Ja fa temps que molts ciutadans concernits per la política s'estimen més anar a votar sense reflexionar. Per desesperació o convicció, anteposen als inconvenients de la participació la pervivència dels valors que, malgrat tot, representen les eleccions. La indecisió és doble: votar o no votar, i, si respons que sí al primer dubte, ¿a qui carai votar? Si s'aturessin a reflexionar, a molts electors els doldria la manera com els candidats i els partits els han tractat durant la campanya. ¿Com? Amb una familiaritat estrident i intimidadora, a mig camí de Los Payasos de la Tele ("¡Cómo están ustedes!") i dels venedors de melons que a l'estiu s'anun­cien a través de megàfons que basen la seva eficàcia en la inoportunitat i que el missatge no s'entengui gaire. L'amplificació és una de les constants de l'esperit electoral (en això s'assembla a l'esperit nadalenc). Hi ha amplificació en la retòrica dels mítings, cada vegada més comercial i devaluada per una concepció simplificadora de les idees, en el populisme de botifarrada i en el fanatisme induït de les xarxes socials, instrumentalitzades fins a la nàusea.

Perills de reflexionar demà: adonar-te de les anomalies estructurals del sistema i haver de solucionar un dilema tan perillós com desagradable. ¿Les eleccions ens fan còmplices d'un repartiment de poder que, per experiència, sabem que és negligent i que tendeix, amb una fatalitat transversal esfereïdora, a la corrupció? Per respondre a l'infantilisme idiotitzador amb què ens interpel·len els predicadors, el més eloqüent seria atrinxerar-se en un silenci d'impotència, menyspreu o perplexitat. Però com que també tenim raons per sospitar que debilitar la democràcia i imposar el desànim és una de les estratègies dels malvats, anirem a votar amb la consciència de viure una contradicció i la inquietud de dominar cada vegada més la paleta dels mals menors (amb sigles noves i velles o a través del vot en blanc, tan tendenciosament desacreditat pel sistema i pels mitjans de comunicació públics i privats; assumint com una derrota inevitable la inutilitat de tants vots útils).

Demà, doncs, procuraré no reflexionar gaire i diumenge pensaré en els polítics honestos que conec, anul·lats per les cúpules del partits. ¿Això vol dir que no m'interessen les eleccions? Al contrari. Precisament perquè m'interessen, m'escandalitza de quina manera es dilapiden els impostos (treballar tres, quatre, cinc o sis mesos l'any pel bé comú té una contraprestació grotesca) i que els mateixos que de manera reiterada han traït la confiança promesa i han prostituït la salut cívica del país ara pretenguin haver ­canviat o, pitjor encara, vulguin presentar-se com els descobridors i els inventors de la vella, amarga i verinosa sopa d'all de tota la vida.