La dona del Cèsar i el timó

22/05/2017 01:53

La setmana passada els diputats neoconvergents dins de Junts pel Sí es van abstenir al Parlament quan es va votar una resolució que insta el Govern a acusar l’antiga Convergència en el judici del cas Palau. Això va ser una petita victòria de Marta Pascal, que va haver de convèncer algunes figures importants del seu partit que volien votar-hi en contra, com l’ex-president Artur Mas. No va ser una tasca gens fàcil ni gens còmoda per a la coordinadora general del PDECat. Ella té molt clar que -com diu la dita- la dona del Cèsar no en té prou de ser honrada, també ha de semblar-ho.

El discurs de Pascal sobre la corrupció és contundent i té voluntat de marcar totes les distàncies possibles amb el passat, per la qual cosa va pensar que el vot afirmatiu sobre aquesta qüestió –al costat dels diputats d’ERC i de tota l’oposició– era una oportunitat magnífica per acreditar les bones intencions i afirmar-se en un nou estil. La jove dirigent va aconseguir modificar la posició de la vella guàrdia, però no tant ni tan lluny com desitjava: el resultat va ser l’abstenció, un gest que alguns dels seus han hagut d’acceptar a contracor. Un gest que ha posat en evidència dues coses: que Pascal vol liderar de debò i que no serà teledirigida per ningú.

Aquest episodi ens confirma que el congrés fundacional del PDECat no va resoldre un assumpte fonamental en qualsevol organització que vulgui ser eficaç i que es pot resumir amb una sola pregunta: Qui pren les darreres decisions? Fins i tot en els partits de la suposada “nova política”, els lideratges són clars i el centre de gravetat del poder intern queda ben definit. A la cúpula dels neoconvergents hi ha un repartiment de responsabilitats ambigu i això bloqueja i complica qualsevol iniciativa rellevant. A la Generalitat és molt clar que és Puigdemont qui porta el timó, però al ­PDECat aquest timó sembla que va sol o que són moltes les mans que el van agafant sense gaire ordre ni concert. Fixeu-vos en ERC: un dels encerts dels republicans és blindar el lideratge de Junqueras i no posar-lo mai en dubte, fins i tot en els moments de més turbulències.

Si el PDECat confon la vindicació raonable del llegat positiu de CiU amb una defensa a ultrança de tot el que va fer-se en el passat, no tindrà marge d’actuació en el present ni tindrà força per desenvolupar-se en el futur. Mas i altres dirigents de CDC que van assumir el canvi de paradigma de l’autonomisme al sobiranisme (perquè van comprendre la transformació de mentalitat d’una part central del país) han de llegir el nou panorama tenint en compte que les percepcions –a vegades potser injustes– ho condicionen tot. El PDECat ha de ser el primer partit contra la corrupció perquè no té altra opció, perquè només així s’haurà guanyat el dret a ser escoltat i a demanar el vot a la gent amb seguretat. Qui no ho vulgui veure té un problema.