Dialèctica de la tensió

La Vanguardia en català | 22/06/2015 - 00:00h


Antoni Puigverd


Em sembla que s'equivoquen els que donen per fet que la ruptura de CiU és dolenta per a Mas. No resta. Ja va passar amb les amputacions que han sofert PSC i ICV: no resten potencial al procés, ans al contrari, tornen a tensar la situació. Hem arribat a l'estiu amb el dilema a punt de caramel: sí o no a la independència. Certament, Mas i els seus s'han convertit en una màquina de triturar. Però enlloc no està escrit que triturar no sigui beneficiós per a qui fabrica botifarres. Ans al contrari: per fer botifarres, la carn s'ha de picar. El tempo del procés cap a la independència -un procés que va ser transversal i popular però que cada vegada més es confon amb "el corrent del president"- ha funcionat com un castell de cartes: tota la societat catalana acabarà posicionant-s'hi a favor o en contra.

Vaig argumentar fa temps i ho he repetit més d'una vegada, que el dret a separar-se d'Espanya és, en el pla de la discussió teòrica, tan respectable com el dret a mantenir-s'hi unit. Els arguments favorables a la unió no són superiors moralment o sentimentalment als de la separació. Ara bé, també he dit diverses vegades que no em sembla gens sensat implementar aquest dilema, atès que, segons els principals estudis acadèmics (inclosos els del CEO), encara avui el doble sentiment de per­tinença catalanoespanyol és molt superior en nombre als dos altres.

En un dels millors estudis ­publicats, Medina, Luque i Fité (La identitat catalana i espa­nyola a Catalunya: 1991-2008; ICPS-UAB, 2009) analitzen l'evolució d'aquest sentiment i constaten que, en tot el cicle de gairebé vint anys a què el títol fa referència, una franja amplís­sima (71,4) compartia el sentiment català i espanyol en diversos graus. Cer­tament, els canvis generacionals i de ­context polític han alterat aquelles constants. Els estudis del CEO, en aquest punt, són menys aprofundits, però indicatius. En els baròmetres del 2014, s'evidenciava un augment molt notable dels que es ­consideraven "només catalans": entre un 24,6 i un 29. I tanmateix, malgrat l'enorme mobilització de l'independentisme i el seu eco mediàtic, encara entre el 62,5 i el 67,7 de catalans manifestaven, en diversos graus, el seu doble sentiment.

Ho subratllo per il·lustrar la potència política de la picadora de carn. Potser no era sensat, potser no responia al desig general de la població catalana, però ja és un fet: la lògica dels independentistes s'ha imposat i, agradi més o agradi menys, tots els partits, les institucions cíviques i, finalment, els ciutadans, s'hauran de manifestar a favor o en contra de la independència. L'hegemonia política i mediàtica del corrent independentista és incontestable des del 2012, malgrat la gran escissió entre Mas i Junqueras i malgrat l'aparició de l'anomenat "eix social" (que ha tingut un èxit relatiu amb Colau a Barcelona). Uns mesos abans del 27-S ja es pot donar per fet que els partidaris del procés han guanyat. No electoralment, esclar. Han imposat el seu relat: les eleccions de finals d'estiu seran plebiscitàries. Introduir matisos, cauteles, discrepàncies o notes a peu de pàgina del procés no ha servit de res. La lògica del factor binari ha avançant i tothom, de grat o per força, s'està posicionant en un o altre bàndol.

Els partits que intentin eludir el dilema plebiscitari durant la campanya quedaran en fora de joc. Hi quedarà fins i tot el nou eix social que volen construir Podem, ICV i les plataformes. La lògica binària s'imposa: a favor o en contra. El pol so­biranista, dirigit per Mas, ha anat pro­vocant el creixement del pol antagònic que, previsiblement, estarà dirigit per ­Rivera, el qual, malgrat que acollirà vots catalanistes, tampoc no està disposat a matisar o a moderar el seu rumb. El mateix podem dir dels actors secundaris de cada pol: PP, d'una banda; ERC i CUP, de l'altra.

Els catalanistes del mig, comprimits entre uns i altres, quedaran molt reduïts. Tot i que la seva presència serà preciosa. Malgrat la debilitat, tindran camp per córrer si es compleix el pronòstic que ha formulat el politòleg Lluís Orriols (l'únic que fa un any va anticipar la victòria de Colau a Barcelona): "Les enquestes i els últims processos electorals indiquen que la suma de CiU, ERC i CUP s'acosta al 50% dels vots. En el cas que es produís una victòria de les forces sobiranistes, no seria una victòria gens folgada". Els matisos en política catalana, doncs, potser tornaran després del 27-S.

Mentrestant, i mentre observem els efectes de la picadora de carn en la campanya electoral (ara totes les ganivetes trituraran carn d'ERC, per tal d'embotir-ne un bon tros a la botifarra de Mas), hem de recordar qui és l'inventor de la claredat, el purisme i l'immobilisme ideològics. Hem de recordar qui és el demonitzador de l'ambiguitat. José María Aznar. Ell, recordem-ho una vegada més, va trencar ideològicament el consens sobre el qual s'havia construït la transició i va tensar el centredreta espanyol entorn d'un eix extremista (on s'han congregat, sense piular, liberals autèntics, democristians compassius i centristes de cor). La lògica aznariana ha obligat els seus hereus (Rajoy) a l'immobilisme: una actitud moderada i dialogant pro­vocaria una escissió de l'extrema dreta que faria perdre al PP per sempre més la majoria. L'obra d'Aznar culmina amb l'obra de Mas. Fins que no es demostri el contrari, la dialèctica de la tensió no resta: triturant l'entorn, suma. Se n'apropia, l'emboteix i el ven com a "espai polític ­natural".