Aquil·les a Catalunya

La Vanguardia en català | 22/06/2015 - 00:00h


Daniel Fernández


Els temps són tan negres que caldrà començar a escriure amb precisió... Per exemple, no crec que ens hàgim de preguntar si hi haurà sortida negociada a l'actual moment de relació (o de no relació) entre Catalunya i Espanya, sinó que, més aviat, ens hauríem de preguntar si és possible una negociació entre els actuals governs català i espanyol. I si per fi algú emprèn aquest camí, perquè el que és cert és que resulta increïble que després de la dictadura poguessin seure a la mateixa taula i negociar Fraga i Carrillo, per no parlar de Suárez i González, mentre que Mas i Rajoy semblen incapaços d'aquest exercici modest, civilitzat i imprescindible.

Perquè el cas és que ara que les últimes eleccions autonòmiques i municipals semblen provar que hi ha una nova majoria de governs i forces polítiques espanyoles amb què seria possible entendre's i, un altre cop, negociar, aquí, a la nostra Catalunya actual, una part ha optat per abandonar qualsevol possibilitat negociadora. És més, el to puja i, en aquests temps que són inevitablement d'interdependència, es parla d'una independència que es comença a plantejar de forma al·legal i que es descriu ja com la consecució de la llibertat d'un poble, ni més ni menys. Tot, la veritat, molt poc racional i tot fet amb una voladura de ponts gens controlada que trenca una part important dels afectes compartits amb la resta d'Espanya (veïns amb qui ens portarem formidablement així que tinguem casa pròpia, en una altra ostentació de sentimentalitat poc raonada).

El problema català ja no ho és, ni tan sols és ja el problema espanyol; em temo que en aquests tres últims anys hem construït una aporia, un problema irresoluble donat el seu enunciat i l'estat actual de les lleis. Per als filòsofs grecs de l'antiguitat, l'aporia (que significa, en origen, "sense pas", "sense sortida"), expressava el que no es podia entendre o solucionar. L'aporia més coneguda és, segurament, una de les de Zenó d'Elea, l'aporia d'Aquil·les i la tortuga, que ve a dir-nos que Aquil·les el Pèlida, el dels peus lleugers, el guerrer més veloç, desafia en una cursa una tortuga i, confiat en la seva fàcil victòria, li concedeix un gran avantatge. Així, quan Aquil·les es posa a córrer per atrapar la tortuga, aquesta està a gran distància. I quan Aquil·les arriba al lloc on era la tortuga, aquesta ja ha recorregut un altre tros, per breu que sigui, i és en un altre lloc. I quan Aquil·les corre, brau i veloç i arribi al nou punt, la tortuga haurà arribat a un altre punt diferent, i així una vegada i una altra. O sigui, que la tortuga és inabastable.

Ni la seva famosa còlera ni tots els mirmidons no aconseguiran que Aquil·les atrapi de manera racional la tortuga fins que els savis no trobin la fórmula per unir realitats i desitjos. Si no, el veloç Aquil·les corre en va.

I el que jo no tenia clar era que, en aquesta aporia, i per córrer encara més lleuger, era el mateix Aquil·les qui havia deixat enrere Pàtrocle, potser mort, sens dubte ferit.