Pit i amunt

 22/06/2016 01:39

Acostuma a passar cap a la meitat de la tertúlia. És matemàtic, es parla del mosquit tigre, o del Brexit o de les enquestes i patapam, apareix la grossa. Algú situat a la banda del pa­triotisme bo –que lògicament és l’espanyol– anuncia que el procés és mort i que l’independentisme s’ha acabat. És un ritual que fa segles que dura, perquè a Catalunya l’han donada per morta en cada generació, allò famós del Franco d’“el problema catalán se ha acabado”. I a fe que ho va intentar… Però si bé és una vella lletania, s’ha convertit en obsessiva des que el sobiranisme ha tret pit i ha tornat a situar la qüestió catalana al bell mig de l’escena. Des d’aleshores, els micròfons estan plens d’enterramorts que canten les absoltes a l’independentisme i obren els braços als fills díscols perquè retornin a la casa del pàter.

Atesa la insistència, paga la pena aturar-s’hi un moment, sobretot perquè és cert que el procés català ha sofert ensopegades serioses, ha patit atacs de feridura cupaire i ha deixat la seva gran massa social força desconcertada. Si a això s’hi suma el calendari electoral de les generals, que no han estat mai favorables al sobiranisme, la hipòtesi fúnebre adquireix categoria. I, tanmateix, la cosa no està gens malament. Ans al contrari, està sorprenentment forta, malgrat el Dragon Khan d’aquests darrers mesos demoníacs i del tot surrealistes. I aquests en són els arguments.

Primer, els enterradors parteixen de la falsa idea que estem vivint una urticària primaveral que es passarà a la primera volada. No s’adonen que els canvis profunds que s’han produït, com el pas de l’autonomisme a l’independentisme d’àmplies capes centrals del país, han vingut per quedar-s’hi. Segon, un dels instruments polítics del sobiranisme, el món convergent, ha fet un canvi de paradigma a favor de l’Estat propi, també irreversible, i multiplica la força que ja te­nien els republicans. Tercer, per bé que està una mica coixa i també ha patit sacseigs interns, la societat civil organitzada al voltant del procés té una gran capacitat de regeneració i reacció. Quart, el moment és el més favorable de la història de Catalunya, des del 1714. Cinquè, té tanta força el moviment que quan intenten tallar el cap d’un Mas, apareix un Puigdemont, i ara hi ha dos lideratges, tots dos més enfortits. Sisè, el mal de Catalunya ve de lluny, i també la seva capacitat de resistència. Setè, passi el que passi diumenge, sempre han guanyat les forces no sobiranistes les generals, de manera que els resultats seran tan importants com relatius. Vuitè, si tot ­això no és creïble, només cal veure la darrera enquesta de La Vanguardia, on la majoria absoluta vol un referèndum i, malgrat tots els desànims, la majoria dels votants opta per la independència, descomptats els que no van a ­votar.

Tot això és més fort del que pensem nosaltres mateixos i del que voldrien els enterradors. Al loro…