Partits per a la desfeta

22/06/2017 01:29 | Actualizado a 22/06/2017 02:57

Es presenten com a nous, però els impulsen figures veteranes de la política catalana. S’ofereixen com la solució, però passen de puntetes sobre el problema principal. Es promocionen amb la finalitat d’unir, però, d’entrada, van per separat tot i vendre el mateix producte. Paradoxes. Amb pocs dies de diferència, s’han presentat dos partits polítics a Catalunya que pretenen aixecar la bandera del catalanisme no independentista des del centredreta: Lliures (inspirat per l’exconvergent Fernández Teixidó) i Units per Avançar (inspirat per l’exlíder d’Unió Democràtica, Duran Lleida). La seva posada de llarg coincideix amb l’anunci de la data i la pregunta del referèndum que el Govern Puigdemont s’ha compromès a fer. No és una mera coincidència.

Més liberals uns i més socialcristians els altres, aquestes dues plataformes circulen pel mateix carril on va acabar descarrilant electoralment la Unió crepuscular que va separar-se de CDC. Els dos projectes intenten ressuscitar la mecànica –no sé si l’estil– que durant molts anys va representar la desapareguda CiU, i també volen connectar amb alguna cosa que va començar a empetitir-se a partir del 2012. La mateixa cosa que va rebre un cop mortal el 2010, quan el Tribunal Constitucional va amputar i desnaturalitzar l’Estatut que el poble català havia aprovat en re­ferèndum legal. Aquesta cosa que volen retrobar des de Lliures i des d’UpA no és sinó un electorat teòricament autonomista, moderat, integrat per classes mitjanes que basculen entre el centredreta i el centreesquerra, i que volen polítiques híbrides que assegurin riquesa, benestar, cohesió social i ordre. Un electorat que –em sembla– imaginen congelat, immutable i estàtic, com si no hagués passat res durant els darrers set anys.

(Àlex Garcia)

Al meu parer, les ofertes animades per Fernández Teixidó i per Duran Lleida parteixen de dos errors importants de diag­nòstic. Primer: explicar la conseqüència de la crisi territorial espanyola (el creixement i extensió de l’independentisme) com si fos la causa de la situació que vivim, amb la qual cosa el debat acaba desfigurant-se en una retòrica buida sobre mètodes i tonalitats, que fa abstracció del rerefons del conflicte històric. Segon: obviar sovint l’absència d’un interlocutor de pes a Madrid que sigui capaç de corregir el trencament del pacte autonòmic que va executar el Constitucional a instàncies del Partit Popular i amb la complicitat dels barons del PSOE; i obviar també la manca alarmant d’una cultura política espanyola favorable de debò a la plurinacionalitat de l’Estat, extrem que es confirma quan Pablo Iglesias assaja missatges en aquesta línia o quan Pedro Sánchez fa veure que modula el jacobinisme inercial del PSOE.

A partir d’aquestes constatacions, la meva conclusió és que els nous partits sorgits dels entorns de Fernández Teixidó i de Duran Lleida tenen dos objectius. El primer és generar una eventual zona de confort davant el torcebraç entre el Govern de la Generalitat i els poders de l’Estat, construïda sobre l’èmfasi tautològic en la necessitat d’unir els catalans avui desunits pel procés i la formulació d’una suposada equidistància. El segon objectiu té una vocació estratègica i intenta ubicar uns artefactes electorals que puguin pescar vots en un hipotètic escenari de des­feta i/o reculada important de l’independentisme, en cas que el repte del referèndum unilateral s’acabi girant en contra del PDECat i d’ERC; la premissa que alimenta aquestes esperances és tan discutible com interessant intel·lectualment: hi hauria una part d’electors independentistes que retornarien al bon camí un cop Madrid ­hagués esclafat la revolta dels somriures. El meu criteri –tan subjectiu com es vulgui– és que el canvi de mentalitat que s’ha donat en una part de la ciutadania catalana no és superficial i que només una gran oferta de tall confederal (reconeixement nacional explícit, finançament equivalent al concert basc i blindatge cultural) podria reduir la xifra ­actual de votants independentistes. Dit d’una altra manera: encara que Puigdemont i Junqueras no se’n surtin, la idea de la secessió no perdrà atractiu mentre Madrid faci el que fa. Els analistes més atents del camp espanyolista també se n’han adonat.

De la lectura dels respectius manifestos fundacionals de Lliures i d’UpA així com de les declaracions dels seus promotors es desprèn que som davant de partits pensats –sobretot– per aprofitar la desfeta del procés. És un objectiu legítim, per descomptat. És un objectiu pobre, també. El fet que revesteixin aquestes iniciatives de cants genèrics i solemnes a la concòrdia i la moderació no fa res més que subratllar la seva feblesa narrativa i ideològica: l’Espanya política que ofereixen com alternativa simplement no existeix, és una pura entelèquia, desmentida cada dia pel Partit Popular, pel PSOE i pel Tribunal Cons­titucional. Més fantasmagòrica que qualsevol república catalana dels indepen­dentistes. I tampoc no ajuda gaire a aquestes noves marques el fet d’haver nascut (directament o indirecta) de dos polítics que avui –inevitablement– formen part del passat més que del futur.