Radicalisme

22/06/2017 01:27

Després de les paraules de Sáenz de Santamaría, parlant del perill dels radicalismes, i animada pels discursos dels nous partits sorgits del naufragi del putairamonetisme (restes d’Unió, ressentits de CDC, jubilats forçats i alguns de nous sense paraigua), em pregunto què és la radicalitat. Tots coincideixen en la idea: són la moderació davant la bogeria, el centre davant els extrems, l’ordre davant la radicalitat. És a dir, el seny català, pretesament desaparegut de l’escena catalana, o això diuen els que han quedat fora de la nova centralitat.

Reflexiono sobre aquest concepte tan frívolament utilitzat contra el sobiranisme, convertit en la metàfora de tots els extremismes.

Reflexiono i desconstrueixo, perquè molts dels que l’assenyalen amb el dit ho fan des d’una radicalitat prou desaforada. Vegem, l’independentisme és un exemple de radicalitat i els seus contraris són l’ídem del seny i de l’ordre? La resposta és sí i no, i totes dues són certes, perquè el que de­fineix la radicalitat no és un model d’Estat o una voluntat de canvi històric, sinó les formes amb què uns i altres confronten la situació. És a dir, no és més radical Artur Mas o Carles Puigdemont, per voler la independència, que Miquel Iceta o Mariano Rajoy per combatre-la, perquè el que defineix la radicalitat és el que fa cadascú per aconseguir l’objectiu. I és aquí on grinyolen els titulars.

Per descomptat, en l’independentisme cohabiten les ideologies radicals –i la CUP n’és el paradigma– amb esquerres moderades, centristes, liberals o conservadores. Com qualsevol moviment nacional, hi ha de tot a la casa gran. Alhora, en l’ espanyolisme també cohabiten centristes amb radicals, i allí hi ha algunes entitats de la societat civil limítrofes amb la dreta extrema. Si la senyora Soraya vol estudiar els radicalismes, només ha de contemplar algunes manifestacions amb àguila reclamant l’espanyolitat de Catalunya.

Però vaig més enllà perquè la pregunta recau en la naturalesa del procés, considerat radical pels antis. Ho és? És radical intentar canviar un estatus polític amb urnes i vots? Què és més radical, reclamar poder votar o amenaçar amb l’exèrcit o d’intervenir la Generalitat, com ha insinuat algun ministre? És radical Jané demanant la junta de seguretat, o Zoido negant-la, i jugant ideològicament amb la seguretat? És més radical Irene Rigau, que va complir amb el seu deure democràtic, o un Estat que l’envia als tribunals? I per afegir més coses, no són radicals les tertúlies que parlen sobre nosaltres en termes guerracivilistes? No ho és impedir un anunci del Carnet Jove perquè mostra una senyera? Qui és més radical, l’Estat que im­pedeix infraestructures bàsiques o el Govern que les reclama? I d’aquí a l’infinit, la qual cosa acaba amb una paradoxa sorprenent: hi ha més radicalitat entre els que es reclamen garants de l’ordre que entre els qui lluiten per can­viar-lo.