Cap a la ruptura institucional

La Vanguardia en català | 22/07/2015 - 00:00h


Lluís Foix


Ningú no s'atreveix a traçar l'escenari que quedarà després de les dues eleccions previstes per a aquest any. Les del 27 de setembre a Catalunya no són normals si es té en compte la singularitat de la llista impulsada per Artur Mas però que estarà encapçalada per Raül Romeva, fins ben poc diputat d'ICV a Europa durant dues legislatures. Els partits independentistes, CDC i ERC, col·locaran els seus líders al lloc quart i cinquè respectivament. Tancarà la llista l'entrenador del Bayern, Pep Guardiola, icona del barcelonisme i guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en la categoria d'or.

La llista no és de cap partit. Ni tan sols del polític que presumptament presidiria la Generalitat en cas que tingués majoria en el Parlament. És Junts pel Sí, una manera de crear un espai híbrid en el qual caben des de Carme Forcadell fins a Pep Guardiola. No és una llista de persones sinó de voluntats, va dir Romeva la tarda del tòrrid dilluns passat al ­terrat del Museu d'Història de Catalunya. No hi haurà marxa enrere i si l'Estat bloqueja el procés, procedirem a la declaració d'independència, va dir el fins fa poc eurodiputat per ICV.

La cosa va de debò i en tot cas la culminació del procés no arribaria fins que es fessin els passos que Raül Romeva va anunciar com si es tractés d'unes oposicions a càtedra. Es farà bé i ràpid, va dir, tant el disseny de les estructures d'Estat com la desconnexió efectiva d'Espanya. Va parlar també d'una majoria suficient i necessària. Menys dels dos terços que preveu el vigent Estatut per fer una reforma?

Ahir al matí Romeva assegurava que abandonaria el Parlament si no aconseguia una majoria el 27 de setembre. Un cap de llista instrumental. El discurs de l'independentisme és clarament rupturista, un tot o res, un trencar amb Espanya encara que sigui amb un diputat o uns milers de vots més.

El fet cert és que cada vegada que s'han obert les urnes des del 2012 el partit liderat per Artur Mas ha anat perdent representativitat política. La caiguda de Barcelona en mans de la franquícia de Podem, liderada per Ada Colau, és un avís que hi ha altres forces, des de l'esquerra i la dreta, que van pescant vots en el calador del que un dia va ser l'hegemònica CiU.

A aquesta llista de notables sobiranistes caldrà afegir-hi una altra llista unitària de les esquerres en les quals figuraran la vella Iniciativa representada per Joan Coscu­biela, Joan Herrera i Dolors Camats i el moviment de Pablo Iglesias, que s'adaptarà al nom que convingui a la manera de la franquícia de Barcelona en Comú i que, si cal, es declararà sobiranista però des de l'esquerra.

Es perfilen, per tant, dues llistes unità­ries, la nacional independentista i la formada per moviments de protesta que s'emmarquen a l'esquerra. Totes dues tenen un cert caràcter heterogeni i amorf.

Però les forces en presència no s'acaben amb les dues llistes unitàries. Cal tenir en compte la CUP que, malgrat les abraçades entre Artur Mas i David Fernàndez, va fer un moviment brusc la setmana passada perquè Mas no constés en cap llista, per apartar-lo del procés. Malgrat això, és probable que la CUP s'unís a la independència amb les degudes exigències.

N'hi ha més. Unió Democràtica de Catalunya, de la mà de Duran Lleida i Ramon Espadaler, intentarà recollir les restes del naufragi de CiU i entrar al Parlament. No s'ha d'oblidar tampoc que Ciutadans és ara la tercera força a Barcelona i voldrà revalidar els resultats amb un discurs combatiu amb el sobiranisme. El PSC de Miquel Iceta creix a les enquestes i pot recuperar part del que va ser si Pedro Sánchez guanyés i fos seriós en la reforma de la Constitució. El PP d'Alícia Sánchez-Camacho també existeix però no s'ha de descartar que el seu lideratge ­passi a millor vida tenint en compte els últims resultats. Qui guanyarà? I per quant? Seran fermes les aliances? Són respostes que les donaran els catalans que vagin a votar.

Davant aquest quadre divers i plural, amb llistes unitàries i solitàries, amb els interessos sociològics de la dreta i l'esquerra en joc, hi ha el poder de l'Estat amb el qual caldrà comptar. El solemne i festiu acte de dilluns em va semblar un acte fruit d'acadèmics que treballen en un laboratori de ciència política. Tot ha d'esdevenir amb precisió matemàtica.

L'Estat, amb totes les seves ramificacions, amb aquest Govern o els que vinguin, actuarà si des de Catalunya es produeix l'anomenada desconnexió, un tall unilateral, una ruptura irrevocable.

És hora de la responsabilitat de tots. Mariano Rajoy amenaça amb la Constitució i les lleis. No és això. Hi ha un problema i cal asseure's, parlar, respondre amb propostes a les ambicions d'una part de la societat catalana que ha decidit trencar amb Espanya. Si cap dels dos actors no frena a temps hi haurà confrontació institucional. Amb tensions i víctimes polítiques. Europa i el món estaran, de moment, de part de l'Estat.