OPINIÓ
HISTORIADOR I MEMBRE DE L'ASSOCIACIÓ MANUEL GONZÀLEZ I ALBA - 22 agost 2016 2.00 h

TRIBUNA

València en la ‘guerra cultural'

ALBERT BOTRAN, - HISTORIADOR I MEMBRE DE L'ASSOCIACIÓ MANUEL GONZÀLEZ I ALBA
“Fixem-nos en un dels territoris històrics i la seva relació amb els episodis de memòria que han estat al centre de la discòrdia: el País Valencià

Aquest estiu ens hem endinsat de nou en el debat sobre la memòria històrica. L'origen ha estat una polèmica al voltant d'una exposició sobre monuments franquistes als carrers de Barcelona. Però el veritable detonant ha estat la voluntat expressada per una part de l'esquerra no independentista catalana de voler contraposar la memòria antifranquista amb la de la resistència del 1714. Núria Alabao va arribar a anomenar-hoguerra cultural, plantejant el veritable fons de la qüestió: es vol arraconar la memòria del 1714 perquè s'identifica amb el moviment independentista, que seria, a curt termini, l'adversari a batre.

Han estat diversos, i molt bons, els articles de rèplica que hem pogut llegir. El fet que tinguem un espai polític i de comunicació compartimentat ha impedit, malauradament, que el debat pogués tenir un abast de Països Catalans. I hauria estat més interessant. Fixem-nos, almenys, en un dels territoris històrics i la seva relació amb els episodis de memòria que han estat al centre de la discòrdia: el País Valencià.

Que la Guerra de Successió no va ser una simple guerra dinàstica es fa evident especialment quan es coneix com la lluita catalana es va perllongar un cop el plet dinàstic estava ja tancat amb el Tractat d'Utrecht (1713). És en aquell moment quan es manifesten més clarament les dinàmiques socials de fons, les raons de l'oposició als Borbons, elements que els historiadors han anat reconstruint en les últimes dècades i que Sànchez Piñol va novel·lar magistralment. Si incorporem la perspectiva valenciana, el component popular de la guerra queda reforçat en conèixer el suport majoritàriament camperol al bàndol maulet (austriacista) en aquell territori.

La derrota valenciana del 1707 va significar el mateix que el 1714 per a Catalunya i el 1716 per al Regne de Mallorca: l'abolició dels furs i les constitucions. Tanmateix, la societat catalana va poder prosseguir les dinàmiques de creixement econòmic iniciades el segle XVII i va arribar així a industrialitzar-se. Amb aquesta evolució, van sorgir unes noves classes socials (burgesia, proletariat i també les classes mitjanes professionals) alguns sectors de les quals donarien forma al catalanisme, fet que enllaça, entre altres coses, amb la memòria de 1714.

També durant aquest estiu, Xavier Domènech i Ricard Gomà ens deien en una entrevista que calia rebutjar la pàtria noucentista, donant a entendre que havia estat un moviment que tan sols hauria enfortit el costat més conservador de la catalanitat. Una afirmació que donaria per a molt debat però que, dita així, gratuïtament, és una incoherència impossible de subscriure. En primer lloc perquè ells recullen una bona part de l'herència ideològica d'aquest moviment, que pretenia superar les divisions de la conflictiva societat catalana del segle XIX. Vegeu, si no, a quin mite recorren per frenar l'empenta independentista, que no és altre que la suposada divisió social que generaria l'arrauxada unilateralitat, a la qual contraposen el seny de l'acord amb l'Estat. Però tornant al fil valencià: tractar d'esmenar el noucentisme pel broc gros significa esmenar una de les obres més transcendentals de l'IEC, com la gramàtica i les normes ortogràfiques. Del País Valencià estant es coneix la importància de tenir una normativa lingüística, i per això cada desembre assistim a un esdeveniment ben singular com la manifestació popular que commemora les Normes de Castelló de 1932 i les vincula amb la revitalització social del valencià.

Finalment, aquests dies hem tornat a parlar de la memòria de la repressió franquista. Tant de bo aquesta polèmica tingués com a derivada la dignificació del barceloní Camp de la Bóta, que ha estat al·ludit de manera oportunista enmig del debat. I aquest és un bon espai per recordar que a València aquesta memòria és una batalla primordial, amb les proporcions bestials d'executats enterrats en fosses comunes que els moviment civils han anat demostrant (fins a 25.000 represaliats que resten soterrats al cementiri de València).

La memòria nacional popular catalana incorpora una sèrie de sediments forjats a través de centenars d'anys i són difícils de deslligar entre ells, de separar-los arbitràriament. I aquesta memòria contagia persones de diferents posicions polítiques. No s'explicaria, si no, una experiència com les Edicions 62, que signifiquen la feliç confluència d'un emprenedor tardonoucentista amb la intel·lectualitat d'esquerres i marxista, i que el primer llibre que va publicar va ser... Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.

Treballem per recuperar aquesta memòria, per aprofundir-hi, per fer que sigui llevat dels nostres projectes polítics emancipadors. I fem-ho, també, amb aquesta perspectiva de Països Catalans que enriqueix i supera les visions parcials.