La independència i l’exterior

 22/08/2016 02:02

En moments crucials de la seva historia Catalunya ha patit el dany d’unes condicions internacionals adverses. Fou palès el 1714, i també quan el franquisme es consolidà gràcies a la guerra freda, esdevenint inútils tots els esforços internacionals de catalans il·lustres, com Pau Casals i el doctor Trueta.

La situació actual torna a ser perillosament desfavorable. Els atemptats a França i Alemanya, el cop d’Estat fallit a Turquia, i els interrogants que desperta Erdogan, junt amb el contenciós que ha obert amb Estats Units, afegeixen tensió a una Mediterrània trasbalsada. Les bases de Morón i Rota cobren un valor decisiu per als Estats Units i eleven la cotització de l’estabilitat de l’Estat espanyol.

L’acumulació de problemes greus a la UE és històrica. El Brexit augmenta la incertesa econòmica, agreujada per l’arriscat referèndum italià i la situació dels seus bancs. Una Espanya que li costa tenir un govern, França amb un de despresti­giat, la combinació de terrorisme i immigració que afebleixen Merkel i l’eix franco-alemany més feble de la història compliquen l’escenari, mentre les forces de la disgregació europea creixen. Països de la Mitteleuropa com Polònia, Hongria i Eslovàquia cerquen una via diferent de fer Europa, i es manté l’absurd contenciós amb Rússia. La crisi dels refugiats desdibuixa el llegat de la UE de constituir una comunitat de destí.

La qüestió escocesa ha revifat, creix la tensió a Còrsega, es mantenen les atza­gaiades xenòfobes de la Lliga Nord, i Bèlgica s’ha convertit en un ineficient imperi austro-hongarès en miniatura. En aquest context, pensar a moure les fronteres d’Espanya amb una acció de vellut és simplement irreal. Encara més. No és gens clar que, en les actuals condicions, un Estat nou a la Mediterrània fos la millor solució per als catalans, poc disposats a ­sofrir per la seva independència. I és que el món real és dur i perillós.

Està justificat rectificar i postular una nova via que tingui com a referencia la ­visió de Notícia de Catalunya, la generació de la Mancomunitat, i l’encert de la primera dècada dels governs Pujol. Una via fonamentada en la construcció d’una Catalunya forta amb les eines al nostre abast, que són moltes, i la cerca de l’excel·lència de les institucions, i la inter­venció decidida en la política espanyola i europea.