EDITORIAL

“President, posi les urnes”

22/10/2017 01:29 | Actualizado a 22/10/2017 03:36

El Consell de Ministres sol·licita del Senat l’aprovació d’un paquet de mesures que, en el seu conjunt, suposen la suspensió de l’autonomia de Catalunya, encara que l’Estatut continuï en vigor i el Parlament no resulti clausurat. El Govern d’ Espanya vol fer-se càrrec per un període indeterminat de temps –un màxim de sis mesos, supeditat al restabliment de la “normalitat i la convivència”– de la gestió de la Generalitat, previ cessament del president Carles Puigdemont, del vicepresident Oriol Junqueras i de tots els altres membres del Consell Executiu. El Govern central assumirà la ­direcció de totes les àrees, departaments, instituts i empreses públiques de la Generalitat a través dels corresponents ministeris, i farà els nomenaments que cregui oportuns per assegurar-se el total control de l’administració autonòmica durant el temps que duri l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Les àrees d’intervenció preferent seran presidència, finances, ­seguretat (Mossos d’Esquadra), informàtica i tele­comunicacions, i els mitjans de comunicació públics (TV3 i Catalunya Ràdio). La primera mesura que l’ Executiu demana al Senat és l’assumpció per part del president del Govern espanyol de la competència per dissoldre el Parlament i convocar eleccions (article 56 i disposició transitòria segona de l’Estatut), fins ara en mans del president de la Generalitat. Aquesta és la competència clau en la crisi política en la qual estem immersos. El Parlament no serà dissolt –difícilment podria fer-se tal cosa sense transgredir greument la Constitució–, però també queda sota control. La ­Cambra catalana no podrà aprovar cap llei o resolució que a priori es jutgi inconstitucional. El Govern ­espanyol es reserva el dret de veto sobre les seves ­iniciatives. Aquest paquet de mesures serà aprovat amb tota probabilitat divendres vinent pel ple del ­Senat amb el suport del Partit Popular, el Partit Socialista Obrer Espanyol i Ciutadans, amb el tàcit aval de la Unió Europea, expressat aquests últims dies amb el suport explícit dels seus principals dirigents al Govern ­espanyol.

Som davant la versió més dura de l’article 155 que podíem imaginar. No és la intervenció “mínima” que fa uns dies donaven a entendre alguns dirigents del PSOE. És una intervenció completa de l’autonomia ­catalana que afecta l’essència mateixa dels pactes del 1977. Fa ara quaranta anys, la Generalitat va ser res­tablerta abans de la Constitució per assegurar l’adhesió de la societat catalana al nou projecte democràtic es­panyol. Quatre dècades després, el pacte està trencat. El Govern ­central, i els partits que en aquesta circumstància li ­donen suport, consideren que ha estat trencat per les institucions catalanes en aprovar i impulsat una sèrie de mesures clarament inconstitucionals tendents a la secessió. Els governants catalans i l’actual majoria ­parlamentària consideren que el pacte va quedar trencat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el juny del 2010 i per l’absència de diàleg ­polític des d’aleshores. El pacte, en qualsevol cas, està trencat. Les dràstiques mesures que proposa el Govern espanyol dibuixen un abans i un després. La Ge­neralitat tal com l’hem conegut aquests últims qua­ranta anys està en perill. Ens trobem davant un verti­ginós gir de la política espanyola, amb repercussions que van més enllà de l’estricte àmbit de l’autogovern de ­Catalunya.

La situació és vertiginosa i el fons de la qüestió no ofereix dubtes. La independència de baix cost no existeix. El relat segons el qual Catalunya podia construir un Estat propi sense cap trauma era fals. Desgraciadament hi va haver persones de bona fe que s’ho van creure, malgrat qui els advertíem en sentit contrari. La Unió Europea no ofereix cap suport a la independència catalana. Cap país rellevant del món, ni tan sols Rússia, no està disposat a apostar en aquests moments per la desestabilització d’ Espanya. L’economia catalana ja està patint les conseqüència del projecte secessionista. Centenars d’empreses estan traslladant la seva seu social fora de Catalunya. Les comandes de la indústria cauen i els consums disminueixen. La societat catalana viu aquests dies en un estrès sense precedents en les últimes dècades. Hi ha persones que comencen a veure en perill els seus llocs de treball. Existeix el risc d’enfrontament civil. Aquest perill és real i ho hem d’advertir. A aquest preocupant quadre se li suma ara la versió més dura que podíem imaginar de l’article 155. Per fer front a la crisi constitucional, el Govern espanyol proposa la intervenció total de l’autonomia fins a nou avís. Sis mesos supeditats al retorn de la “normalitat”.

L’hora és greu i no podem aplaudir-la. No podem aplaudir-la perquè el drama es podia haver evitat. ­Enlloc no estava escrit que la resposta a la desgraciada tramitació de l’Estatut hagués de ser la via independentista. Podia haver estat una resposta més oberta, més plural, més transversal, més unitària, més reformista, més practicable i més atenta al variable marc polític espanyol. Així ho vam defensar des d’aquestes pàgines el novembre del 2009. Els governants catalans van optar obertament, tres anys més tard, per la via ­sobiranista, que deixava fora de quadre molts cata­lanistes i molts ciutadans sense filiació precisa interessats en una millor ubicació de Catalunya a Espanya. Des de novembre del 2012, fa ja cinc anys, la dinàmica catalana va quedar segrestada per les posicions més maximalistes, sense responsabilitats de govern (primer ERC, després la CUP). Defensem la Constitució, no desitgem la ruptura amb Espanya, hem criticat reiteradament el quietisme del Govern espanyol aquests últims anys, hem advocat sempre per la via de la ne­gociació i el pacte, però no podem aplaudir aquest ­moment trist, injust i inquietant.

No ens resignem, tot i això. La dramàtica desacti­vació de la Generalitat encara pot ser evitada en els propers dies, si el president Carles Puigdemont opta per la intel·ligència política. L’autogovern pot ser salvat si en els propers dies el president de la Generalitat, fent ús de les seves funcions, dissol el Parlament i convoca eleccions sobre la base a la legalitat vigent. Parar el rellotge de la crisi institucional. Donar la paraula al poble, perquè aquest decideixi quin rumb vol prendre davant tan greu situació.

Apel·lem des d’aquí al patriotisme del president Puigdemont, que ahir a la nit es va dirigir al país per expressar la seva indignació. Cal defensar la Genera­litat. Cal defensar la institucionalitat catalana gua­nyada amb tants sacrificis i esforços. Cal posar per ­davant de tot l’estabilitat i el progrés econòmic, el benestar i la tranquil·litat de la gent. Tot un temps històric està en perill. “President, posi les urnes!”.