‘Help!!’

22/10/2017 01:33

La indignació s’ha fet crit, i el crit reclama ajuda, ajuda de la Unió Europea, de la comunitat internacional, dels cascos blaus, d’algú que vingui i ens tregui de l’atzucac on som. Reconeguem-ho, ja no podem sols. Necessitem ajuda. Help !! Please !! Que m’ajudi algú amb autoritat per sobre de l’Estat espanyol, algú capaç de quadrar Rajoy, algú que ens hauria de rescatar, auxiliar-nos, atendre’ns. Però no sembla que hagi de venir ningú. És més, fa l’efecte que més d’un observador creu que, passi el que passi, els catalans, és el que ens mereixem...

Una de les millors frases sobre aquests últims dies del procés l’ha escrit en aquestes mateixes pàgines l’esforçat company Joaquín Luna després de la pseudodeclaració d’independència, el president Puigdemont “ja no és un beatle; és un rolling stone”. Una generació sencera, potser dues, vam entendre de cop el missatge, amb perdó per la burla implícita de la tofa del nostre primer mandatari, màxima representació del regne d’ Espanya a Catalunya.

(Bloomberg)

Ja ho saben, a hores d’ara, Help Catalonia. I Europa que passa de nosaltres i que ens deixa de banda. I la música del quartet de Liverpool que ens ressona a les meninges. Aquella pel·lícula. Ringo que ha de ser sacrificat a la fúria dels déus hindús per culpa d’un anell. Kali exigeix la seva víctima revestida de vermell. Una pel·lícula de Richard Lester, amb els quatre Beatles i George Martin, que passa per les Bahames i pels Alps suïssos. No fem bromes amb Suïssa ni comparacions amb Andorra, sisplau. Siguem seriosos. Però
Help !! , “ And now my life has changed in oh so many ways / My Independence seems to vanish in the haze ...”, o sigui, que “ara la meva vida ha canviat de tantes formes / la meva independència sembla esvair-se en la boira”. Que no ho dic jo, que ho cantaven els Beatles...

Res no ens és favorable. Cap indici, cap bri de solidaritat. Tant és que la màquina de propaganda s’esforci molt, estem sols i ningú no respon a les nostres crides d’auxili. Els mateixos tribunals que van ordenar escorcolls a la seu del PP i que van fer seure Mariano Rajoy en persona a la banc dels ascusats empresonen els nostres Jordis i el món no s’estremeix. Això no només no va bé. És un desastre. Ni el carrer ni la gent ni les espelmes i les torxes i les banderes no els impressionen. Estem sols. Abandonats, deixats per totes les empreses que se’n van, que fugen. Més pobres, menys ferms. I ­encara que algú vulgui hissar la bandera ­negra i ni demanar ni oferir ajut, molts ­comencen a pensar que hem anat massa lluny. I que ens hem carregat la Constitució i l’Estatut i el Parlament i la llei del Refe­rèndum. El mandat del poble, diuen uns que es tiren a l’esquena la sindicatura electoral i qual­sevol control democràtic i que, en fi, tenen al·lèrgia a les urnes regulades i fermes, no fos cas que els desautoritzessin.

Jo també demano ajuda. Help !! Que algú em rescati d’aquest desori vuitcentista i em torni a la vora, a una platja de Barcelona on brilla el sol i la gent és feliç o es pren la vida menys seriosament. Help !! Auxili!! Tinc massa anys per suportar una o dues dècades de misèria física i moral. I soc massa jove per no rebel·lar-me, per no cridar que ja està bé, que la comèdia està acabada, que aquest esperpent pot acabar en sang i que res no justifica l’enfrontament cívic i familiar que estem suportant. “Que se’n vagin”, clamaven a l’Argentina del corralito, però els polítics no se’n van anar. I van continuar navegant entre la gent, enfilats als seus cotxes oficials, aliens al dolor i la ràbia i el desengany. Tot això, al final, posa en perill i en qüestió la democràcia. La de debò. La que té separació de poders i és representativa i parlamentària. No aquesta burla referendària i feta torba. No la democràcia de la manifestació i la pintada, sinó la del vot i l’ordre i la calma. La que dialoga i parla i escolta. No la que imposa. Voldria que tornés la llibertat burgesa, la llibertat acordada, la democràcia que es respecta a si mateixa. Però ja no sé si és possible amb aquests polítics, amb aquests protagonistes i amb aquest repartiment. Potser és veritat que necessitem una catarsi. O almenys un discurs que no sigui cap altre vòmit d’eslògans i paraules buides. Menys sentiments i més raciocini, sisplau. I si algú ens ha de rescatar, que sigui la gent, la que està callada, la que pateix, la que té por, la mateixa que sembla amagada, que no s’atreveix a parlar, que continua impressionada per l’ avanç d’aquesta pel·lícula dolenta, que a més no té cançons, no hi ha intermedis ni moments de suspensió. Help Sí, però ajudin-nos i rescatin-nos a la gent corrent, als que dubtem pels nostres modestos estalvis, per la nostra feina, pels nostres fills. De debò, estem amb l’aigua fins al coll, enterrats a la neu, esperant una ajuda que no arriba i desitjant que tot això passi, que s’acabi d’una vegada. Res no és més trist que demanar ajut quan hem estat nosaltres els que ens hem ficat al clot.