OPINIÓ
, PERIODISTA I PROFESSOR DE LA FACULTAT DE COMUNICACIÓ BLANQUERNA (URL) - 22 novembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Supervivents

RAFAEL DE RIBOT - , PERIODISTA I PROFESSOR DE LA FACULTAT DE COMUNICACIÓ BLANQUERNA (URL)
“Ni el lide­ratge ni la capa­ci­tat de gestió són con­di­ci­ons exi­gi­des per exer­cir la política d’una manera que es pugui con­si­de­rar reei­xida

La política con­ti­nua sent necessària men­tre no exis­tei­xin sis­te­mes d’elecció i con­trol d’altres actors ins­ti­tu­ci­o­nals o indi­vi­du­als que es puguin ocu­par de la gestió de l’espai comú. I totes les alter­na­ti­ves que hem expe­ri­men­tat o ima­gi­nat fins ara sem­blen fins i tot pit­jors que les que tenim. Però els polítics s’entes­ten a des­ca­pi­ta­lit­zar-se d’aquesta posició de pri­vi­legi i fan mans i mànigues per con­ver­tir la política en cada cop més intrans­cen­dent, massa vega­des amb deci­si­ons que no aju­den a man­te­nir el seu pres­tigi i afer­rats com estan a l’únic objec­tiu de sobre­viure. Ni el lide­ratge ni la capa­ci­tat de gestió són con­di­ci­ons exi­gi­des per exer­cir la política d’una manera que es pugui con­si­de­rar reei­xida, i han estat subs­tituïdes per l’adap­ta­bi­li­tat i la resiliència. Ha fet for­tuna la idea que sobre­viure és gua­nyar.

L’objec­tiu de man­te­nir-se a qual­se­vol preu com­porta una renúncia explícita a la capa­ci­tat trans­for­ma­dora de l’acció política. Però no és l’única con­seqüència directa. Entre els molts altres efec­tes que com­porta hi ha la inca­pa­ci­tat de reno­var-se –necessària en qual­se­vol acti­vi­tat– i per tant d’incor­po­rar experiència i nous talents. Un ràpid repàs al que ha pas­sat els últims anys ens porta ràpida­ment a con­cloure que han estat els fac­tors externs (prin­ci­pal­ment l’acció de la justícia, per molt injusta que es con­si­deri en alguns casos o necessària en d’altres) els que han forçat una alter­nança en els lide­rat­ges. Això és una evidència en l’actual com­po­sició del govern de Cata­lu­nya, però també va ser el deto­nant el canvi en el govern d’Espa­nya, així com en el lide­ratge del prin­ci­pal par­tit de l’opo­sició.

L’ins­tint de super­vivència és, per tant, el que dona les prin­ci­pals claus d’inter­pre­tació del que ha pas­sat i, pos­si­ble­ment, del que ha de pas­sar. En aquest sen­tit el govern busca els pocs punts en comú que com­par­tei­xen els par­tits que en for­men part per poder fer públic un docu­ment que doni cre­di­bi­li­tat al temps d’espera fins que arri­bin el judici i la sentència per l’1-O. Hi ha una sen­sació gene­ra­lit­zada que el que vindrà després seran unes elec­ci­ons; tant és així que el pre­si­dent Torra s’ha vist obli­gat a sor­tir a des­men­tir-ho. Men­tres­tant a Espa­nya, estem veient com està con­di­ci­o­nant la cam­pa­nya de les elec­ci­ons anda­lu­ses els “ges­tos” de Pedro Sánchez. En espera del que passi a Anda­lu­sia el 2 de desem­bre, la direcció del PSOE ana­litza el millor moment per anar a les urnes ara que les enques­tes els situen de forma con­so­li­dada com a gua­nya­dors d’unes hipotètiques elec­ci­ons. L’excusa d’una con­vo­catòria podria ser la impos­si­bi­li­tat d’apro­var els pres­su­pos­tos, però l’autèntic deto­nant seria que les enques­tes digues­sin que el PP i Ciu­ta­dans no arri­ben a la majo­ria abso­luta.

Si ens guiem per l’exci­tació del dis­curs polític i com res­sona als mit­jans de comu­ni­cació, es fa difícil d’enten­dre que l’últim baròmetre del Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió recu­lli que més del 45% dels cata­lans diuen que la política els interessa poc o gens. A la mateixa enquesta també es reflec­teix que la insa­tis­facció amb la política és el segon dels pro­ble­mes més impor­tants que té Cata­lu­nya segons els enques­tats (és clar que, per als que es vul­guin con­so­lar, a l’ante­rior onada era el pri­mer dels pro­ble­mes citats). Però la crisi del model de repre­sen­tació política es demos­tra també amb el fet que en el mateix estudi s’evi­denciï que gai­rebé el 16% dels cata­lans con­si­dera que totes les deci­si­ons polítiques hau­rien d’estar en mans de la ciu­ta­da­nia, men­tre que només un 2,5% creu que les hau­rien de pren­dre els càrrecs elec­tes. Una rea­li­tat força simi­lar és la que retrata el Cen­tre d’Inves­ti­ga­ci­ons Sociològiques. L’última enquesta del CIS situa l’atur com el pro­blema que més pre­o­cupa els espa­nyols, però la cor­rupció és el segon i molt a prop apa­rei­xen els polítics en gene­ral, els par­tits i la política.

Però tots els can­vis gene­ren opor­tu­ni­tats. Els super­vi­vents estan en mans dels elec­tors si som capaços d’actuar com a usu­a­ris exi­gents, deci­dits a pre­miar o cas­ti­gar deter­mi­na­des acti­tuds inde­pen­dent­ment de qui les pro­ta­go­nitzi. En un moment de tanta vola­ti­li­tat i en el qual l’experiència ens demos­tra que els can­vis es pro­du­ei­xen a una velo­ci­tat mai vista, el que ha tran­si­tat cap al con­for­misme i el popu­lisme pot can­viar ràpida­ment en la direcció contrària. Això, és clar, sem­pre que tin­guem la consciència real que està a les nos­tres mans.