OPINIÓ
22 desembre 2018 2.00 h

KEEP CALM

Pse, potser sí

SALVADOR COT
El text és confús, però la majo­ria de les nego­ci­a­ci­ons polítiques –quan han hagut d’enca­rar con­flic­tes històrics– han començat així

Pot­ser tot ple­gat acaba en no res. De fet, encara és no res. Però la reunió entre els governs de Sánchez i Torra dei­xarà qua­tre parau­les que poden ser el cap d’un fil de què esti­rar per inten­tar –algun dia– des­cab­de­llar el con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Dos d’aquests mots eren dins del comu­ni­cat con­junt de dijous al ves­pre: “Segu­re­tat jurídica”, un prin­cipi del dret que és prou ambigu per empa­rar, hipotètica­ment, tant la Cons­ti­tució del 78 com un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. En prin­cipi, una cosa i l’altra, si es deci­dei­xen per vies accep­ta­des per tot­hom, apor­ten la mateixa quan­ti­tat de segu­re­tat jurídica, així que ningú no ha tin­gut cap pro­blema a fer inter­pre­ta­ci­ons diver­gents d’un text comú. El resul­tat és deli­be­ra­da­ment confús, però el fet és que la majo­ria de les nego­ci­a­ci­ons polítiques –quan han hagut d’enca­rar con­flic­tes històrics– han començat així.

Les altres dues parau­les són un nom: Josep Tar­ra­de­llas, la figura històrica que l’Estat ha deci­dit asso­ciar a l’aero­port del Prat. El 125è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat va viure gai­rebé 90 anys, en què va pas­sar de tot, així que, lògica­ment, va haver d’adap­tar la seva acció política als con­tex­tos que s’ana­ven suc­ceint. Un inde­pen­den­tista pot reconèixer en Tar­ra­de­llas el jove insur­recte, el polític que va impul­sar la indústria de guerra cata­lana durant la Guerra Civil, el pre­si­dent que va sos­te­nir, tos­su­da­ment, el govern català a l’exili o la per­so­na­li­tat que va adver­tir, rei­te­ra­da­ment, con­tra el café para todos. I un uni­o­nista, des de la seva òptica, pot apre­ciar el reco­nei­xe­ment polític que va fer de la monar­quia i del règim que se’n va deri­var i, fins i tot, la dar­rera apro­xi­mació al PSC de l’últim Tar­ra­de­llas anti­pu­jo­lista.

Cer­ta­ment, després de tants anys d’agres­si­ons (o segles, depèn de com es miri), hi ha pocs motius per a l’opti­misme. Són qua­tre parau­les, només. Però ja sabeu que, als valle­sans, qua­tre pins ens sem­blen un bosc espès.