El Punt Avui

De l'hora de la veritat al pacte de responsabilitat

30/01/14 02:00 JORDI PUJOL
Jean Pierre Raffarin , exprimer ministre francès, conversa amb Jaques Chirac just després de presentar la dimissió, el maig del 2005 Foto: EL PUNT AVUI / ARXIU.
Raffarin diu: “‹Ce n'est pas a l'opposition de faire obstruction.›” La situació és massa crítica
Per a la mentalitat francesa d'esquerres dir-se socialdemòcrata –i ser-ne– sol ser molt poc acceptat

No han passat ni vuit dies del nostre darrer editorial –“L'heure de la vérité”– sobre la necessitat que França s'enfronti de debò a l'amenaça d'estancament econòmic i social. I que això li permeti reforçar la seva contribució a la recuperació econòmica europea i a l'impuls cap a més unitat europea. No han passat ni vuit dies, repetim, que el govern i el president francesos han fet pública l'orientació que volen donar a la seva política. Una política que ells mateixos qualifiquen de socialdemòcrata. Rebaixar les càrregues sobre les empreses, baixar els impostos i contenir despeses. I així equilibrar el pressupost.

Un programa molt semblant al que Mitterrand i Delors varen aplicar a principi dels anys vuitanta, i del qual vàrem parlar la setmana passada.

Per entendre el que això significa cal tenir present que per a la mentalitat francesa d'esquerres dir-se socialdemòcrata –i ser-ne– sol ser molt poc acceptat. No hi fa res que en els països socialment més avençats d'Europa –de Suècia a Àustria passant per Dinamarca i Alemanya– la socialdemocràcia hagi jugat un paper important (encara que no únic). Això no treu que sectors importants polítics, sindicals i intel·lectuals francesos equiparin un programa socialdemòcrata a un programa conservador que socialment dificulta el progrés. A Catalunya, i a Espanya, això es va viure amb molta intensitat durant els anys de la Transició, de vegades amb to demagògic. Fins avui, encara que ara més matisadament. Com ha dit Le Monde amb motiu d'això, és el primer cop que un president de la República accepta ser qualificat de socialdemòcrata. I no de socialista pur i dur. Tot plegat massa marcat per la preocupació de la imatge, més que de l'eficàcia i del progrés real.

Però a part de celebrar aquest canvi d'actitud del president i del govern francesos, el que pretenem avui és celebrar la reacció d'alguns sectors centristes o fins i tot conservadors. Que explicarem a través de la presa de posició d'un antic president del govern francès, amb el president Chirac durant tres anys (2002-2005). Jean Pierre Raffarin, un home de centredreta. Ara líder molt important del partit d'oposició (UMP). I què diu?

Diu que l'economia francesa s'està espatllant ràpidament. Que la política dels darrers divuit mesos ha estat dolenta. I és veritat. Però que la direcció que ara pren el president és bona: desgravar càrregues, rebaixar impostos i estalviar. I que fer això ara és molt difícil. I que el president sol probablement no ho podrà fer, encara que en teoria pot disposar d'una majoria. I que caldrà que l'oposició –o una part de l'oposició– ajudi el president, fent un pacte de responsabilitat. “Le pacte de responsabilité est la dernière chance de François Hollande.” L'última oportunitat. Però també, diu, de França. I hi podem afegir una necessitat per a Europa. I davant de la transcendència del moment, Raffarin diu: “Ce n'est pas à l'opposition de faire obstruction.” L'oposició no ha de fer obstrucció. La situació és massa crítica.

Això recorda el que explicàvem en el nostre darrer editorial. Que quan el canceller Schröder –socialdemòcrata també, sense complexos– va decidir fer la reforma social i econòmica d'Alemanya en un moment també molt difícil –i reforma també poc popular– tot i no tenir majoria parlamentària la va poder tirar endavant gràcies a l'ajut –evidentment negociat, però fruit del sentit de responsabilitat– de l'oposició democratacristiana.

És hora de grans decisions. Hora en què calen dirigents capaços de prendre'n i de mantenir-les. Com ho fou Schöder, que quan el seu partit el crida i li diu que faci marxa enrere amb les seves reformes i li reclama disciplina, respon això: “Sóc militant de l'SDP. Però també, i sobretot, sóc canceller de la República Federal. I ara l'interès urgent del país és que s'apliquin aquestes mesures. Perquè és el que ara el nostre país urgentment necessita. Però com a canceller i responsable màxim davant del país, només puc plegar si l'SDP em fa una moció de censura i em treu.” No el varen treure.

Sense tant dramatisme, però amb gran determini, Raffarin –al qual li fan notar que molt probablement la seva actitud favorable al “pacte de responsabilitat” no és majoritària en el seu partit– respon: “No ho és en el partit, però ho és en l'opinió pública. La majoria del meu partit no creu que el president sigui capaç de canviar de política. Però cadascú ha de fer prova de responsabilitat i ser conscient que el pacte de responsabilitat és la darrera oportunitat abans de la crisi extrema.”

Podríem allargar aquesta reflexió. El tema s'ho val. Per la seva transcendència. Pensant en França, i en Alemanya, i en Europa. I en tots plegats. Perquè les actituds i els valors que en formen part són determinants per al bon maneig del bé comú.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Darrera actualització ( Dijous, 30 de gener del 2014 02:00 )