La santa Constitució

Llegeixo un tuit d’Esperanza Aguirre, en la seva línia castigadora: “Les errades del PP i del PSOE no poden ser la porta perquè a Espanya governin els que no creuen en la Constitució”. Reconec que sempre em meravella la capacitat de la senyora Esperanza de transmutar-se en la còlera d’Aguirre sense despentinar-se, com si fos virginal de tota culpa política. Sens dubte és una dona intensa, encara que no sempre ha demostrat un gran sentit estratègic, i la prova és la seva actual posició a la banqueta. Podríem batejar Aguirre amb el mateix i pompós substantiu amb què definim els habitants del juràssic socialista: una baronessa, és a dir, una prejubilada política, amb púlpit i capacitat de soroll. Instituïda en atal aristocràcia fa el que és previsible, feliçment acompanyada de la tirallonga de barons socialistes que s’han posat en filera per defensar la unitat d’Es­panya contra l’envit separatista. D’Aguirre a Rubalcaba, passant per Felipe i aterrant al territori comanxe de Guerra, tots a l’una en defensa de Fuenteovejuna.

Són, doncs, els sacerdots de la fe constitucionalista, una nova religió que conté dos grans preceptes: la Constitució és un text de lectura inflexible i ells són els únics lectors; i ca­talans i bascos no són subjectes de l’Estat, sinó vassalls sospitosos. Per descomptat, pel camí, l’oblit absolut del paper que van tenir les nacions històriques en el procés democràtic, i cap revisió crítica de l’ús centralista que han fet de la Constitució, durant aquestes dècades, els diferents governs de l’Estat, fossin populars o socialistes. Han estat centenars les disposicions que ha imposat l’Estat per laminar seriosament les autonomies, en un procés recentralitzador que no s’ha aturat des del dia u.

Aquest és el gran parany, la gran mentida de tots aquests defensors del Sant Greal que ens tiren la Constitució pel cap quan han estat ells els que n’han traït l’esperit. No es tracta de defensar la Constitució, text polític perfectament revisable, debatible i ­interpretable. Es tracta d’escudar-se en la seva lectura més restrictiva per evitar el debat sobre el conflicte territorial. Quan Aguirre i la resta de col·legues plantegen la qüestió en els termes assenyalats, el que intenten no és salvar Espanya, sinó blindar el seu model d’Espanya, on les nacions històriques no són tractades com a parts iguals d’un tot, sinó com a incòmodes apèndixs, eternament problemàtics i, per descomptat, allunyats de la decisió i el poder. El fet que durant dècades Catalunya hagi intentat tenir el seu lloc amb certa dignitat en aquesta mateixa Constitució, i que a la fi hagi esclatat d’emprenyament per impossibilitat, no existeix en el relat. Tractada la complexitat territorial com un simple frontó de bons constitucionalistes i mals separatistes, el que queda és el que hi ha: la substitució de la política per la caricatura perversa. Perversa i repressiva.