OPINIÓ
23 gener 2018 2.00 h

Una justícia gens independent

El viatge del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ahir a Copenhaguen ha tornat a deixar en evidència la manca total d’independència de la justícia espanyola, situada ja en els llocs més baixos dels rànquings mundials en aquest camp. Efectivament, la interlocutòria del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, en què anuncia que no tornarà a activar l’ordre internacional de detenció contra Puigdemont perquè així s’evita que el president pugui votar de manera delegada al Parlament, no es pot interpretar de cap més manera, que com una greu intervenció de la justícia en l’àmbit polític. Més greu encara perquè no és el primer cop que Llarena s’atribueix funcions que no són de la seva competència quan, davant l’astorament dels lletrats de la cambra catalana, va “regular” qui pot votar-hi o no.

La interlocutòria d’ahir supera, però, amb escreix, el devessall de despropòsits de la justícia espanyola respecte a Catalunya. Una justícia que no solament té injustament empresonats, impedint-los exercir els seus drets polítics, el vicepresident Junqueras, el conseller Joaquim Forn, el diputat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, sinó que manté una estratègia respecte al president i als membres del govern que són a l’exili que voreja el ridícul. Primer, quan va retirar l’euroordre de Bèlgica en vista del perill que la justícia belga deixés en evidència la fragilitat de les acusacions contra Puigdemont i el seu govern i, després, ahir quan va preferir arriscar-se a ser denunciat per prevaricació i altres delictes abans que deixar que, segons afirma ell mateix, la llei afavorís el president català. Llarena no vol, d’altra banda, que cap jutge europeu, amb molt més criteri democràtic que no pas ell, deixi en evidència el que és una clara persecució política.