OPINIÓ
PERIODISTA, ESCRIPTOR I ASSESSOR EN COMUNICACIÓ - 23 abril 2019 2.00 h

TRIBUNA

Els arbres i el bosc

ANDREU MAS - PERIODISTA, ESCRIPTOR I ASSESSOR EN COMUNICACIÓ
“En ple segle XXI, en espais com l’euro­peu, l’alli­be­ra­ment naci­o­nal només es pot asso­lir per la via econòmica: no hi ha cap més solució

Fa temps que política­ment tinc la sen­sació que vivim dins d’un loop, que ens porta sem­pre d’un punt a l’altre i que no per­met cap des­vi­ació del camí. Vaja, que ens hem que­dat enca­llats com una agu­lla en un disc de vinil i, a mesura que pas­sen els dies, el disc es va rat­llant i per poc que ens dis­tra­guem se’ns farà malbé del tot. Vivim dins d’una república que no exis­teix, incrus­tada en una monar­quia que no fun­ci­ona, per on des­fi­len els vells fan­tas­mes de la ultra­dreta que han adqui­rit capa­ci­tat cor­po­ral i que cada cop són més forts. Men­tres­tant, Europa s’ho mira de lluny estant com ha fet en els dar­rers 300 anys, de fet, en els afers que afec­ten Cata­lu­nya.

La situ­ació és de deliri: mítings per vide­o­con­ferència des de la presó; can­di­dats exi­li­ats; parau­les pro­hi­bi­des als mit­jans públics; ninos de pre­si­dents esco­llits democràtica­ment afu­se­llats i cre­mats com si això fos l’Afga­nis­tan dels tali­bans i Naji­bu­llah; par­tits d’extrema dreta que exi­gei­xen inter­ve­nir en debats perquè “això és una democràcia” però que no volen que els inde­pen­den­tis­tes hi par­ti­ci­pin; més de dos mili­ons de per­so­nes acu­sa­des de col­pis­tes per una can­di­data arri­bada a Cata­lu­nya amb para­cai­gu­des; i, fins i tot, un poli­cia que declara que un mani­fes­tant pot­ser va rellis­car i va caure sobre la porra... I això és només una mos­tra...

El 2017 vam fer un tor­ce­braç a l’Estat i vam per­dre. I a dia d’avui ningú ha donat expli­ca­ci­ons rao­na­bles de per què vam arri­bar fins on vam arri­bar. No és creïble que per­so­nes amb el conei­xe­ment històric de Jun­que­ras o Puig­de­mont no sabes­sin que no era pos­si­ble inde­pen­dit­zar-se d’Espa­nya només amb som­riu­res i flo­re­tes. Ja tenim una edat per saber que Espa­nya mai ha per­dut cap ter­ri­tori sense cla­var abans uns quants mas­te­gots (per dir-ho fina­ment) i que encara menys està dis­po­sada a accep­tar una inde­pendència que podria obrir la caixa de pan­dora del des­mem­bra­ment de l’Estat. No cola. O ens van enga­nyar o no en sabien més. Les dues coses, en qual­se­vol cas, resul­ten pre­o­cu­pants. Des d’ales­ho­res, el govern s’ha embo­li­cat en una este­lada i s’ha camu­flat entre llaços i pots de pin­tura de color groc en lloc de gover­nar de manera efec­tiva. El dis­curs colo­rista és un recurs fàcil que no demana gaire feina ni ima­gi­nació. A més a més, ha con­tribuït a gene­rar un camp de joc on taron­ges, rojos, blaus i els legi­o­na­ris de Vox se sen­ten com a casa. En aquest cas no és que els arbres no ens hagin dei­xat veure el bosc, és que el bosc i els arbres no ens han dei­xat veure l’únic arbre que ens queda: l’eco­no­mia com a eina per fer pos­si­ble la inde­pendència.

Pos­si­ble­ment això està suc­ceint –amb la com­pli­ci­tat de l’ANC i Òmnium, que han estat política­ment inter­vin­gu­des per les for­ces polítiques cata­la­nes– perquè els par­tits que ens van pro­me­tre Ítaca han renun­ciat a la inde­pendència com a fita. Sí, encara forma part de la seva retòrica, però un cop bar­rat el camí ningú no en té ni idea de com fer pos­si­ble el dret d’auto­de­ter­mi­nació del poble de Cata­lu­nya. La sort és que a l’altre cantó de la taula els que estan dis­po­sats a escol­tar tam­poc tenen cap pro­posta i la de tots els altres és tan sal­vatge que difícil­ment la podran apli­car en el marc de la Unió Euro­pea.

En el segle XXI, els con­flic­tes no es reso­len –en espais com l’euro­peu– amb para­ment mili­tar. La solució per l’alli­be­ra­ment naci­o­nal està en l’eco­no­mia, que va des de no neces­si­tar els diners del Fons de Liqui­di­tat Autonòmica fins a obrir les por­tes a la tec­no­lo­gia que pot per­me­tre l’auto­a­bas­ta­ment energètic. Cata­lu­nya ha de cer­car les com­pli­ci­tats en l’àmbit de l’Europa de les regi­ons, no pas en la dels estats nació. El país ha d’apos­tar per gene­rar siner­gies en l’arc medi­ter­rani i més enllà; a par­tir de la posició geo­es­tratègica que ens ha rega­lat el pla­neta. Per fer això no neces­si­tem Espa­nya; neces­si­tem com­pli­ci­tats i marcs legals euro­peus que per­me­tin la cre­ació d’aquests espais de riquesa. Si no tenim empre­ses que vul­guin fer-ho (que n’hi ha) anem a bus­car-les a fora o, si més no, escol­tem aque­lles que cre­uen el marc de la porta per ofe­rir solu­ci­ons que van en aquesta línia. Per experiència pròpia puc expli­car que dins d’aquests des­pat­xos, amb hon­ro­ses excep­ci­ons, només hi he tro­bat càrrecs de con­fiança sense prou for­mació tècnica, molt pre­o­cu­pats per no pren­dre una decisió equi­vo­cada, per no córrer un risc que els pugui cos­tar el seu còmode lloc de tre­ball. I he tro­bat polítics que no volen feina, perquè ja en tenen prou amb el dis­curs del mar­tiri, a veure si d’aquesta manera gua­nyen les elec­ci­ons (les que siguin) per poder tallar el pastís solets. A la inde­pendència només hi arri­ba­rem per la but­xaca. La resta és para­fernàlia i ja la podem embo­li­car del color que vul­guem.