Apoteosi de la claveguera


 23/06/2016 00:29

La sospita d’una presumpta corrupció d’Estat ha irromput amb força als mitjans de comunicació. El moment triat per fer explotar l’escàndol no és innocent i, per tant, convé caminar pel dial radiofònic i per la graella televisiva amb peus de plom, botes d’aigua i molta curiositat. Hi ha massa precedents criminals per creure en la innocència i l’autenticitat dels escarafalls o les apel·lacions –algunes emocionalment grotesques– a la consciència individual. Ni tots els polítics ni tots els periodistes són iguals, però ahir vam viure una confrontació molt interessant i frenètica entre la inèrcia de la indignació i l’esforç per apagar qualsevol conat d’incendi. No és només un combat entre bombers i piròmans perquè s’intueix que entre els bombers hi ha piròmans i entre els piròmans hi ha bombers. Sempre ens queda el dubte de saber si les veritats que emergeixen en moments tan electoralment sensibles intenten reparar injustícies o, per contra, explotar inconfessables dreceres polítiques. Fa dies vam saber que Mediaset ha hagut de readaptar l’estructura d’un format de denúncia sobre el bullying, presentat per Jesús Vázquez, per haver fet servir càmeres ocultes. En canvi, tots els mitjans de comunicació ens hem alimentat voraçment d’enregistraments ocults. El més sorprenent és que escandalitzi que s’hagi pogut enregistrar una conversa al despatx del ministre de l’Interior. Només cal mirar moderadament la tele i llegir la història del segle XX en diagonal per adonar-se que entre els grans èxits de la corrupció d’Estat hi ha la sistemàtica paranoia –des de Béria fins a Hoover– del poder d’enregistrar-ho tot, tothom, tothora i a tot arreu. Potser si tots plegats veiéssim més sèries i menys telenotícies ja hauríem sabut que el despatx d’un ministre de l’Interior és el lloc més microfònicament vulnerable del món. A Homeland, a Borgen, a House of cards o a Le Bureau des légendes, sempre que algú ha de conspirar de debò amb un ministre o un alt càrrec li demana de trobar-se fora del ministeri per evitar enregistraments (generalment al carrer, en un dia d’hivern, que permet reforçar la clandestinitat de l’escena amb abrics, barrets i una mica d’aiguaneu i, si s’escau, oferir una vista del Capitoli de Washington).

RADARS ANTIPORQUERIA. Ahir, per acabar de calibrar la transcendència de la notícia i les reaccions que s’anaven succeint sense solució de continuïtat, ens hauria ajudat tenir un aparell que, de manera científica i prescindint de factors emocionals o fílies ideològiques, valorés la naturalesa dels escarafalls (un escarafallòmetre, com si diguéssim). Així hauríem pogut distingir entre la bona fe, el narcisisme sermonejador, la ignorància arbitrària, el rigor periodístic, l’oportunisme retroactiu, l’interès ideològic i l’interès a seques. De tot l’espectacle, l’element més versemblant era el pobre Daniel de Alfonso, saltant d’un telenotícies a mitja dotzena de programes de ràdio per defensar la seva innocència amb una gesticulació massa semblant a la d’un home intentant no ofegar-se després d’haver caigut al mar sense salvavides.