Drama, farsa i ridícul

Aquella llei de Murphy que diu que “si alguna cosa pot anar malament, anirà malament” està ara a punt de complir-se a Catalunya. Amb l’anunci del dia i pregunta del referèndum unilateral, fet amb la pompa de la transcendència amb què s’acompanya cada seqüència separatista, ha quedat activada la fase final d’una desoladora etapa en la qual el drama i el ridícul van de bracet. El que la història no perdona és l’abús dels dies històrics perquè en lloc d’engrandir-la l’empetiteix, i això és el que ara esta passant aquí. Algun dia caldrà demanar serenament comptes als que han rebentat el llegat d’Espriu: “Res que passi faci trencar els ponts del diàleg”. A banda i banda del riu.

No hi ha res més perillós que una idea quan se’n té una sola, i la idea de referèndum sí o sí implica fracturar sí o sí la so­cietat. Quan un Govern se situa fora de la llei sense cap possibilitat d’assolir els seus objectius, acciona una dinàmica política que deixa irresponsablement el futur a l’atzar. El diàleg, la transacció i l’acord com a essència de la política se substitueixen per un gran casino on els crupiers reparteixen les cartes i reclamen apostes sense saber quina sort depararan els números dels daus. Provoca impotència, i sobretot una enorme tristesa, veure com es deixa Catalunya en la més profunda de les incerteses. Crea consternació constatar com el Govern català, amb la fal·làcia d’avançar l’hora dels èxits, ens porta amb radicalitat al precipici que és el pitjor dels fracassos.

Igualment irrita comprovar, una vegada i una altra, que no hi ha manera de somoure el tancredisme insubornable del Govern de l’Estat. S’entén que no vulgui negociar la independència i és cert que no pot. Comparteixo el respecte per la llei com a principi de la democràcia, però deploro que la llei sigui refugi de principis immutables. La impossibilitat de negociar no és un argument per no negociar. No deien que era impossible negociar torturats i torturadors, perseguits i perseguidors al final del franquisme? Doncs va ser possible, i aquests dies commemorem una etapa de la història d’Espanya que testimonia que quan es vol, es pot.

(Javier Aguilar)

El dia 1 d’octubre no serà el dia de la victòria de ningú. A l’inrevés, tots en sortirem derrotats. Karl Marx, corregint Hegel, va escriure que la història es repetia dues vegades: primer com a tragèdia i després com a farsa. Només cal conèixer una mica la nostra història per saber que d’aquesta farsa la que en sortirà malparada serà Catalunya. Però també en sortirà derrotat el Govern de l’Estat per l’obsessió de mostrar-se guanyador. Com carai es pot ser guanyador si en els drames sempre hi surt perdent tothom?

Però el problema no és el ridícul que provoca, sinó el drama que suposa. Tant se val si els altres són ridículs o dramàtics. Aquí el que importa és Catalunya. No és un drama que s’hagi situat el catalanisme com a eix de divisió de la societat? On és l’esperit del “Som sis milions”? No és dramàtic que s’inciti a tractar com a traïdors, situant en la diana de la dis­sidència, aquells que no sostenen el procés? No és preocupant que això passi, ­sobretot quan el primer que va abonar la dissidència va ser el mateix Parlament amb Junts pel Sí i la CUP? Davant d’això, tanmateix, a les elits del país hi ha un silenci que ensordeix.

No és dramàtic i ridícul alhora, viure un procés de substitució de la realitat? No és mentida, afirmar que el procés no ha dividit Catalunya o que hi ha diverses legalitats i que podem triar la que ens convingui? No és substituir la realitat, afirmar que amb la independència uni­lateral Catalunya romandria a la UE? No és ofensiu pels espanyols dir que Espanya és un Estat autoritari, es digui en una aula de Harvard o a Montjuïc? Napoleó deia que del sublim al ridícul només hi ha un pas i aquí fa mesos que es donen passos agegantats allunyats del sublim. No se ­sabia que la Comissió de Venècia diria que no es pot fer cap referèndum que no s’ajusti a la Constitució? No se sap que no hi haurà cap organisme internacional que digui que Espanya és un Estat auto­ritari? No en tenim prou amb el que han dit Juncker, Tusk, Merkel...o, per no anar més lluny, Macron la set­mana passada: “Tinc un sol interlocutor, soci i amic. Espanya sencera”? Déu meu, en mans de qui ­estem!

Encara hi som a temps. Reconeguem la realitat i en lloc de cercar complicitats que no trobem Catalunya enfora, orientem els esforços a reconstruir la unitat Catalunya endins. Tensar la societat cercant una sobreactuació de l’Estat no servirà per ­justificar els errors. Els agreujarà encara més. En tot cas, quedi clar que a Catalunya hi ha moltíssimes persones que no estem disposades a acceptar el xantatge que o bé estàs amb el referèndum unilateral o bé integres la nòmina de catalans dolents, feixistes i botiflers. Prou! Un dirigent del procés deia que l’1 d’octubre calia optar per la dignitat o la imposició –sempre l’èpica!– i al preguntar-li amb qui comptava, va respondre que amb els demòcrates. Doncs amb mi que no hi comptin! No sóc ningú per dir si ells són o no demòcrates, però que deixin d’estendre certificats de bona conducta democràtica. Això correspon a vells temps que afortunadament, amb diàleg, transacció i acords, fa 40 anys que vam superar.