‘Le président malgré lui’

23/06/2017 00:30

Carles Puigdemont és un vers lliure. Les frases dissonants –des de la comparació entre la democràcia espanyola i la turca fins a la simetria entre la persistència en la lluita contra ETA i els ideals sobiranistes– les hi dicta la consciència. En el passat va escriure discursos per a altres polítics; ara és ell qui els llegeix com a president. Va entrar al Palau per la porta de servei –a Artur Mas i al procés– i vol sortir-ne per la porta gran amb l’encàrrec complert. Interpreta el paper de Le président malgré lui, parafrasejant la ­cèlebre obra de Molière. Ha dit que no es presentarà a la reelecció. I fins i tot està ­disposat, segons ha confessat a alguns dels seus interlocutors, a passar per la presó.

El temps apressa. El 12 de juliol es compliran els 18 mesos de la seva presa de possessió, el termini fixat a les eleccions plebiscitàries del 27- S del 2015 per dur el procés a bon port. Puigdemont ja ha anunciat la data i la pregunta del referèndum. És l’única concessió que ha fet: retrocedir a la pantalla anterior, és a dir, a la del 9- N del 2014. El mandat era un altre: l’elaboració d’un projecte de Constitució catalana amb la participació de la societat civil i la posada en marxa de les estructures d’ Estat amb les lleis de desconnexió. Al final dels 18 mesos, i una vegada culminats aquests dos pro­cessos, el Parlament de Catalunya havia de convocar eleccions constituents, aprovar la nova Constitució i sotmetre-la al referèndum de la ciutadania. L’ Assemblea Constituent, segons va establir el mateix Parlament, disposaria de plens poders: “Cap de les seves ­decisions no serà tampoc susceptible de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”. Una assemblea popular, al capdavall, no sub­jecta a la divisió de poders.

Ara, en el millor dels casos, ens encaminem cap a un 9- N bis: una altra consulta unilateral d’independència que no només xocaria amb la pròpia legalitat catalana –la reforma de l’Estatut i el règim electoral necessiten el vot dels dos terços del Parlament–, sinó que estaria mancada del consens interior, és a dir, de la seva acceptació per part de les forces polítiques catalanes contràries a la secessió. El consentiment intern és una de les condicions sine qua non que ha vingut reiterant la Comissió de Venècia en tots els processos de referèndum en els quals ha mitjançat. La pregunta és la següent: val la pena persistir en una via que ja va produir notables danys polítics col·laterals i que ara podria danyar el nucli mateix de l’autogovern?

Els polítics –és a dir, aquells que volen continuar fent política després de l’1- O– saben que no. Aquest és el cas d’Oriol Junqueras, que l’últim any ha anat presen­tant-se davant dels seus interlocutors polítics, econòmics i financers com el líder capaç de reconduir el procés. És el cas també de Marta Pascal i la direcció del PDECat, que pugnen per aixecar el cap davant l’hegemonia d’ERC i el nucli de poder paral·lel d’ Artur Mas. Ho repeteixo: Carles Puigdemont és un vers lliure. La seva estratègia té l’aval de la CUP i de les entitats sobiranistes. És a dir, dels sectors situats extramurs de la democràcia representativa.