ARTICLES
23 juliol 2015 2.00 h

Un espai en construcció

JOSEP GIFREU

Després d'aquests anys de devastació del PP contra la terra, la llengua i la cultura del país, ara, després del 25-M, tot torna a ser possible i tot és urgent. És urgent la reconstrucció de ponts i corrents de solidaritat, de confiança i de col·laboració entre tots els països del català. I en aquesta nova transició, la represa d'un espai de comunicació propi, públic, compartit i ambiciós, ha de ser un objectiu essencial. Encara som a temps de bastir un imaginari de país –un país de països– que assumeixi i representi la diferència en la diversitat i la unitat. I per això necessitem una bona televisió i un audiovisual potent.

A finals de 1999 el Parlament de Catalunya dedicava el seu primer ple a un tema monogràfic: l'audiovisual català. Les línies mestres resultants d'aquell debat han inspirat el desplegament de tot el sistema audiovisual de Catalunya fins al present, a desgrat de la crisi econòmica i de la contrareforma del bienni negre (2011-12). Una de les mocions aprovades llavors fou la promoció d'un espai audiovisual en català basat en acords recíprocs entre governs i mitjans dels diversos territoris de la llengua.

Han passat quinze anys i el panorama dels acords aconseguits és desolador. Cert, els avenços en el camí d'un ciberespai en català han estat considerables especialment en premsa: Vilaweb acaba de celebrar els primers 20 anys! Però en l'audiovisual de gran públic gairebé tot està per fer. Amb la RTVV tancada i TV3 prohibida al País Valencià, amb una IB3 disminuïda a les Illes i amb una CCMA capejant la crisi pròpia, qui pensava en acords?

Fa una setmana, la vicepresidenta Mònica Oltra donava a València una bona notícia. El govern aprovava la creació de l'Alt Consell Consultiu de Radiodifusió, Televisió i Altres Mitjans (ACC-RTV) i anunciava que miraria de reiniciar les emissions de la Televisió Valenciana el 9 d'octubre que ve. Seria tota una declaració de principis, encara que només fos amb una “programació d'emergència”. Comentava un lector de La Veu del País Valencià: “Estem en una situació d'emergència on la nostra llengua no es pot permetre ni un dia més sense ni un canal de ràdio i televisió en valencià. Ni un! Això són 40 anys d'endarreriment de la nostra llengua.”

A les Balears, el govern d'esquerres es comença a plantejar quin model de televisió haurà d'adoptar IB3 en aquesta nova etapa després d'anys d'instrumentalització i degradació en aspectes bàsics com és el model lingüístic. Cal esperar que el nou Parlament rectifiqui aviat el nefast mandat-marc aprovat el 2014 per imposició del PP de Bauzá.

També a Catalunya l'efervescència política reclama de repensar profundament el model de la CCMA per a l'horitzó 2020 i, en general, la posició de tot el sector audiovisual català –privat i públic, nacional i local– en el nou entorn multimèdia i multiplataforma. El Llibre Blanc de l'Audiovisual, que el CAC està enllestint, haurà de fer propostes agosarades per a tots els actors. El president de la CCMA, Brauli Duart, proposava fa poc la creació d'un consorci entre IB3, la nova RTVV i la CCMA “per col·laborar al màxim nivell”. Fets, volem.

La via política que pugui emprendre Catalunya arran del 27-S hauria d'impulsar línies estratègiques de col·laboració estable entre els diferents països i actors implicats tant en el camp de la ràdio i televisió com en el de la creació, la producció i la distribució de l'audiovisual en català en tots els seus gèneres i formats.

Catalunya arran del 27-S hauria d'impulsar línies de col·laboració estable en el camp de la RTV, de la creació, producció i distribució de l'audiovisual en català