I si passés el que Mas promet?

La Vanguardia en català | 23/08/2015 - 00:00h


Luis Garicano


La campanya d 'Artur Mas per al 27-S està construïda sobre una hàbil contradicció: promet una declaració unilateral d'independència, però espera que els seus votants no s'ho creguin. Però el votant ha de tenir clar que, després de les eleccions, les decisions no dependran de Mas. El president està en mans dels seus més fervorosos companys de viatge, que si guanyen les eleccions, no acceptaran una sobtada aturada. Per això el vot del proper 27 de setembre no és un vot per aconseguir més concessions o collar més Rajoy: si la plataforma per la independència aconsegueix la majoria absoluta en escons, la inèrcia cap a la confrontació frontal amb la resta d'Espanya i de la Unió Europea serà difícil de parar.

Les conseqüències econòmiques i socials poden ser molt greus. Comencem per l'euro. Contrà­riament al que anuncia Mas i CDC, existeixen pode­roses raons econòmiques per assegurar que Catalunya, si de debò es produís una declaració unilateral d'independència, acabaria imprimint una moneda paral·lela fora de l'euro.

La gran lliçó de la recent crisi és que és gairebé impossible per a un país sostenir un elevat endeutament extern sense un banc central que li doni suport. Això ho hem vist en el passat, quan els sectors públic o privat de les economies en desenvolupament se sobreendeutaven en dòlars. Una vegada que el mercat començava a dubtar de la seva solvència, els tipus d'interès pujaven per compensar el risc més important, l'economia entrava en recessió, els dubtes s'accentuaven i així successivament fins a la fallida.

En la crisi de l'euro, Espanya, Irlanda, Portugal i Grècia van patir el mateix cercle viciós. Aquestes economies s'havien endeutat en euros, una moneda de facto estrangera, en estar sota la responsabilitat d'un banc central independent. Davant la pèrdua de confiança, i la sortida de capital, els tipus d'interès van haver de pujar, portant a una forta recessió. Només la promesa de Draghi de "fer tot el necessari", donant suport al deute públic de les monedes de la zona euro (comportant-se com un Banc Central a l'ús), va aturar el cercle viciós.

Doncs bé, Catalunya té un elevadíssim endeutament públic i privat. El deute públic supera els 65.000 milions d'euros. Mas i Junqueras, en un altre gest d'irresponsabilitat, apunten que no la pagaran (imaginen que això els ajudarà a guanyar-se el suport dels creditors europeus?). Això no resoldria res: el deute privat és entre dos i tres vegades aquesta quantitat. Recordem que quan Espanya i Irlanda van patir la pèrdua de confiança, el seu problema no va ser el seu endeutament públic, sinó el privat. Famí­lies, bancs i empreses catalanes estan endeutats en euros. Si els creditors estrangers exigissin tipus més alts per refinançar aquest deute en "moneda estrangera" com li va succeir a Espanya el 2012 (especialment probable després del promès impagament públic), l'economia catalana entraria en exactament el mateix cercle viciós de recessió, pèrdua de confiança, pujada de tipus, i més recessió, que només tindria un final, atesa la impossibilitat del BCE d'intervenir en un país realment estranger: el corralito i la sortida de l'euro.

L'euro és un exemple d'alguna cosa més generalitzada: Mas ha deixat els detalls de la seva fugida cap endavant a la improvisació. Es pot imaginar que el Banc d'Espanya permetria a una il·legal Hisenda Pública catalana que tingui un compte corrent per cobrar impostos il·legals en un banc supervisat per ell? La boutade que les fronteres no existeixen a Europa, com es compagina amb el cobrament de l'IVA i la seva devolució als exportadors?

En definitiva, una declaració unilateral d'independència seria un pas al buit amb costos potencialment astronòmics.

Existeix una alternativa. Segons la nostra opinió, Catalunya no rebutja la resta d'Espanya, rebutja Rajoy i el seu capitalisme d'amigots. La deriva nacionalista s'ha ­allunyat de l'essència catalana: el dinamisme econòmic, l'emprenedoria, l'europeisme, el coneixement, l'obertura, el cosmopolitanisme. El model de societat que Ca­talunya necessita no seria més fàcil d'assolir amb la independència, ja que l'impuls separatista està dominat per un populisme ranci que (fins i tot sense els problemes de transició que hem analitzat) portarien Catalunya al provincianisme i la irrellevància econòmica.

Catalunya pot triar, en comptes de la ruptura, contribuir a construir una Espanya dinàmica, oberta i cosmopolita. Una Espanya basada en l'economia del coneixement i la innovació, que elimini i no construeixi murs en el mercat intern, que simplifiqui les regulacions, que despolititzi les institucions i posi fi a la corrupció. Aquesta és l'Espanya que vol construir Ciutadans, amb una Catalunya forta, i en la qual es governi, amb les mans netes, per a tothom. Una Espanya on, creiem, es reconeixen la gran majoria de catalans. Perquè la millor alternativa al separatisme de Mas no és l'immobilisme del Govern, o el populisme d'alguns, sinó una Espanya i una Catalunya que funcionin.