Tarradellas i el 155

23/10/2017 00:38

La història mai es repeteix encara que ho sembli. El president Tarradellas va tornar a Catalunya –avui fa quaranta anys– perquè el govern que presidia Suárez va optar per allò que veia com el mal menor i perquè va trobar una figura que encaixava perfectament en una gran operació d’Estat. Avui el govern que presideix Rajoy impulsa la suspensió de l’autonomia –diguem les coses pel seu nom– perquè també considera que la mesura és un mal menor, però aquí s’acaben les coincidències.

A diferència del que Madrid va considerar i va fer el 1977, ara es vol amagar que hi ha un problema polític de dimensió històrica. L’Estat postfranquista va acceptar restaurar la Generalitat per fer un win-win, que li donava credibilitat autonomista, mentre que l’Estat democràtic decideix liquidar l’autogovern i exhibir un rostre autoritari per no haver d’admetre que l’única solució raonable –no dic sortida sinó solució– seria un referèndum pactat, a l’estil del que es va fer a Escòcia el 2014.

Les primeres eleccions del 15 de juny del 1977 van descobrir una Catalunya decantada a l’esquerra, amb un PSUC molt fort, mentre que el conjunt d’Espanya havia votat la UCD de Suárez. Salvador Sánchez Terán, un dels homes clau en el retorn de Tarradellas, va explicar com aquells resultats van marcar l’estratègia de l’Estat, en una entrevista a La Vanguardia el 2002: “En aquell moment va preocupar profundament que Catalunya fos regida per un govern de majoria socialista comunista”. La guerra freda inspirava el relat, Tarradellas era l’antídot adequat a ulls dels militars (que vigilaven la mutació) i, a més, oferia un gran avantatge per Madrid; era un símbol i jugava al marge dels partits: “L’opció era entre una majoria social comunista per governar Catalunya, o el president Tarradellas amb un govern de coalició, o de concentració, que és la paraula que li agradava a ell”. Aquesta és la realitat, imprescindible per entendre la complexitat del passat recent. Utilitzar la icona de Tarradellas per justificar avui certes coses és massa cínic.

Puigdemont i el seu Govern no poden acceptar el 155 i acotar el cap, però hauran de triar el mal menor. El lehendakari Urkullu –que no és tingut per radical– ha descrit molt bé la decisió de Rajoy: “La mesura és extrema i desproporcionada. Dinamita els ponts”. Des del punt de vista estratègic, Puigdemont i Junqueras han de valorar quina sortida –no quina solució– permetrà a l’independentisme conservar el terreny guanyat, ampliar el perímetre, acumular forces i reforçar la seva legitimitat Catalunya endins i enfora. Qualsevol pla ha de ­superar la mirada a curt ter­mini, basada només en la in­dignació. I aquí és on apareixen les eleccions com a possible instrument.

Amb tot, no podem ser ingenus: permetrà l’Estat espanyol que l’independentisme aprofiti uns nous comicis per créixer i guanyar més suport social després de la repressió?