La llista d’humiliacions ennuvola la vista de les dues parts

  • Seure a negociar és més difícil que mai i el Govern es prepara per plantar cara
La llista d’humiliacions ennuvola la vista de les dues parts. (Jordi Canyissà)
23/10/2017 00:05

Bona part del dia me’l passo intentant contestar una pregunta que em fan repetidament: Com acabarà tot plegat? I no tinc una resposta clara tret de dir que acabarà malament. Les meves sensacions és que avui estem pitjor que ahir, però força millor del que estarem demà. No comparteixo l’opinió d’independentistes de bona fe que estan convençuts que el conflicte que s’acosta serà tan majúscul que Catalunyaacabarà aconseguint la independència, o aquells més possibilistes que estan convençuts que s’aconseguirà convèncer Rajoy que convoqui un referèndumperquè Catalunya disposi d’un estatus especial dins d’Espanya. Els meus esforços per fer-los baixar del cavall han estat i són infructuosos. La resposta que està donant la Unió Europea o la fugida massiva d’empreses catalanes podria servir d’argument per a això, però hi ha un sentiment d’oprobi que ennuvola qualsevol altre judici.

Les accions policials de l’1-O, les detencions de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució contribueixen encara més a aquesta sensació de final del camí amb Espanya. És un “in crescendo” general que porta a persones serioses i raonables a posicionaments radicals que no presagien res de bo els propers dies.

Resistència, enfrontament, confrontació. Aquestes són les paraules que avui sonen més al Palau de la Generalitat

Els líders sobiranistes viuen immersos en aquest clima i serà molt difícil que el Govern opti per una via pragmàtica, convocant eleccions per impedir l’aplicació de l’article 155. No estan en aquesta tessitura. Al contrari: molts ja s’han fet a la idea que acabaran a la presó facin el que facin i, per tant, la seva posició vital està en la confrontació, no en el diàleg. Tampoc ajuden gens els missatges del fiscal general de l’Estat amenaçant amb detenir Puigdemont dia sí i dia també.

L’actitud del Govern està més en la de no acatar i impedir l’aplicació de l’article 155, que en la d’aconseguir un pacte d’última hora per evitar-la. Els alts càrrecs del Govern saben que l’aplicació “stricto sensu” del 155 serà molt complexa. Com m’explicava la setmana passada gràficament un conseller: “Això no és com quan et donen les claus d’un cotxe. Tingui, aquí les té. Tot seu”. És molt més complexe. Els alts funcionaris podrien paralitzar literalment el país abans que els substituts poguessin començar a entendre com funciona l’engranatge de l’Administració de la Generalitat. Resistència, enfrontament, confrontació. Aquestes són les paraules que avui sonen més al Palau de la Generalitat.

Si s’arriba a l’extrem de la DUI, algun conseller caurà del Govern

Puigdemont no va voler estripar les cartes definitivament dissabte a la nit i es va deixar convèncer per algunes veus que encara creuen que es pot arribar a un acord en l’últim moment. Són persones interposades que mantenen converses amb la Moncloa i amb la plaça de Sant Jaume i que si ho aconsegueixen haurien de rebre el Nobel de la Pau.

Principalment perquè som davant d’un problema d’enemistat personal entre els dos principals protagonistes. Rajoy està profundament enfadat per tota l’estratègia independentista, però especialment afectat pels insults que el seu Govern i ell van rebre a Barcelona a la manifestació contra els atemptats terroristes d’agost. Hi va haver un abans i un després d’aquella concentració perquè la Moncloa va entendre que les esbroncades havien estat orquestrades per la Generalitat. A Puigdemont, per la seva banda, li van fer mal les càrregues policials de l’1-O, les detencions dels líders de l’ANC i Òmnium i el discurs del Rei. El president ha hagut de fer grans esforços de contenció per no fer pública ja la declaració d’independència i en el seu ànim està fer-ho la setmana que ve i en sessió plenària, a l’hemicicle del Parlament o, si no li deixen, al paranimf de la Universitat de Barcelona o on pugui. Si s’arriba a aquest extrem, algun conseller caurà del Govern. En l’última reunió abans de la solemne declaració de Puigdemont, la titular d’Ensenyament, Clara Ponsatí, es va mostrar partidària d’això amb l’argument que Puigdemont havia fet un govern per portar el país al referèndum i que ara tocava fer el govern de la independència. Tot i que s’ha especulat amb noms diversos, el que té més números per dimitir seria el titular d’Empresa, Santi Vila, que està alineat amb una posició més moderada dins del PDeCAT per evitar la confrontació total. Tant ell com la secretària general del partit, Marta Pascal, es van distanciar, al meu parer molt encertadament, de la campanya simbòlica de retirada de fons dels bancs.

Després de tres articles seguits demanant eleccions, no puc afegir gaire més, excepte deixar per escrit que segurament ens hauríem evitat alguns disgustos. Si Puigdemont les hagués convocades el 3 d’octubre després de l’impacte del que s’havia viscut dos dies abans, es podrien haver celebrat el 26 de novembre. Tots els ciutadans comptats, les cartes sobre la taula i, si el sobiranisme hagués obtingut majoria, Rajoy no tindria cap excusa per seure a negociar. Però això és una altra història. El que tenim ara per davant és la confrontació.

Amb les eleccions segurament ens hauríem evitat alguns disgustos