El 155 més sever

  • El Govern destituirà tot el Consell Executiu i vol deixar el Parlament sota mínims
El 155 més severEl cap de l’Executiu espanyol, Mariano Rajoy i la vicepresidenta del Gobern, Soraya Sáenz de Santamaría. EFE (Juan Carlos Hidalgo / EFE)
Madrid
22/10/2017 01:57 | Actualizado a 22/10/2017 06:16

El Minotaure va donar un cop de cap a l’arena el dia 1 d’ octubre. Li va fer mal. Es va sentir humiliat. Tres setmanes després, el Minotaure es disposa a trencar els ossos dels qui l’han desafiat. L’historiador Jaume Vicens Vives identificava el Minotaure amb el poder i va escriure el següent a Notícia de Catalunya (1954), el seu llibre més divulgat: “El Minotaure és el poder. De vegades el poder s’emmascara i adopta formes benèvoles i pacifiques (...) Això és l’excepció. Generalment s’allunya i es fa respectar. Abstracte en teoria, és una realitat quotidiana que cal saber gestionar. Hi ha pobles que estan familiaritzats amb el Minotaure, i altres que no saben com fer-s’hi. Aquest últim és el cas històric de Catalunya”. Durant la setmana vinent, l’auguri grecollatí de Jaume Vicens Vives, un intel·lectual que hauria jugat un paper ben important a la transició si no hagués mort prematurament l’any 1960, es posarà a prova. El Minotaure porta tatuat un número al front: 155.

El Consell de Ministres va fer miques ahir les previsions d’una intervenció minimalista de la Generalitat. No serà una laparos­còpia indolora. No serà “una intervenció mínima”, com assegurava divendres passat el secretari d’organització del PSOE, Javier Ábalos. No es convocaran eleccions per al 28 de gener, com afirmava, també divendres, la dirigent socialista Carmen Calvo, interlocutora aquests dies de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Malgrat que Ábalos i Calvo són persones molt ben informades de l’acord PP-PSOE, les seves prediccions no s’han complert.

Ábalos és el número dos del Partit Socialista. L’exministra Calvo ha visitat aquests dies les cuines de la Moncloa per parlar de l’afer. Si divendres al matí tots dos anunciàven un 155 de mínims vol dir que hi va haver un canvi de criteri en les hores ­següents. “L’Estat no pot posar en marxa l’article 155 sense disposar de tots els mitjans neces­saris que assegurin la seva execució”. Aquesta reflexió, atribuïda aquests dies a un diputat socialista amb molta experiència als engranatges de l’ Estat i a les canonades de diversos governs socialistes –també vinculat ara a la cuina del 155–, potser ens ajuda a entendre millor la situació. S’ha optat per reforçar l’arquitectura de la intervenció. S’ha volgut enviar un missatge molt contundent a la societat catalana i, per tant, a tota la societat espanyola. La lògica profunda de l’ Estat s’ha posat en marxa. El Minotaure.

No és una intervenció de mínims. No hi haurà eleccions convocades pel Govern espanyol al gener. El termini “màxim” de sis mesos queda supeditat, segons paraules del president Mariano Rajoy, al restabliment de la “normalitat institucional”. Què és la normalitat institucional? Qui la certifica? En realitat, l’autonomia catalana pot quedar suspesa per més temps. La Moncloa ha dissenyat una intervenció integral de la Generalitat que inclou l’esterilització del Parlament. Una intervenció dura, duríssima, que el PSOE ha firmat. Tensió extrema al PSC. L’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlón, va dimitir ahir de l’executiva. Ciutadans aplaudeix. El partit d’Albert Rivera es ­considera la força guanyadora. Podem se situa a la contra, critica Pedro Sánchez i introdueix un nou concepte: el “bloc mo­nàrquic”.

Evidentment, hi ha catalans que estan d’acord amb les me­sures anunciades. No són pocs. Hi ha altres catalans, molts, que, sense ser independentistes, els salten les llàgrimes davant l’imminent ensorrament de la Generalitat conquerida el 1977. L’arena ibèrica, el ‘ruedo ibérico’, no admet gaires matisos. El missatge que hi ha escrit és aquest: ­Catalunya serà castigada. Cata­lunya ha desafiat el Minotaure i en pagarà les conseqüències. ­Dimarts vinent es compleixen quaranta anys del retorn de Josep Tarradellas a Barcelona.

Carles Puigdemont, un ­home tossut que ha infravalorat el Minotaure, li queda molt poc marge, però encara pot evitar el desastre. Pot anar al Senat a explicar-se. Pot convocar eleccions la setmana que ve. L’independentisme més emocional exigeix declaració d’independència. Somia amb la resistència. No s’acaba de creure que la Unió Europea vegi avui en Catalunya un risc sistèmic. Li costa de llegir la realitat després de cinc anys de ­propaganda ­eficaç.

Un cicle històric s’acaba.