Un silenci “alt i clar”

Bruselas
23/10/2017 - 00:38h

S ilenci. Els governs europeus han respost aquest cap de setmana amb un silenci eloqüent a l’ ac­tivació de l’ article 155 de la Constitució a Catalunya, un pas sense precedents dins d’aquest “afer intern” espanyol d’abast europeu. La Comissió Europea tampoc no preveu incorporar avui cap element nou a la seva posició institucional quan avui la premsa li pregunti sobre això. Cal esperar que els seus portaveus recordin que és “una qüestió interna”, que desitgen solucions “conformes amb l’ordre constitucional espanyol”, que demanin potser diàleg i que recordin, a tot estirar, la importància de l’estabilitat d’ Espanya . Les crisis no agraden a Europa i aquesta sembla que encara és lluny del seu final. El tema no desapareix de les portades. El malestar pot augmentar. Però és difícil –o il·lusori– pensar que una institució europea hagi d’anar més lluny davant del fet que un país de la UE apliqui la seva Constitució . La Comissió Europea tampoc no ha intervingut en altres crisis polítiques dels estats membres. Per exemple, quan es va témer per la ruptura de Bèlgica i, en plena tempesta financera, el país va passar 541 dies sense govern per la incapacitat de flamencs i valons per acordar una nova gran reforma de l’ Estat federal; en aquest cas, va ­poder més la pressió dels mercats (i l’esgotament dels negociadors) que l’opinió de Brussel·les . O quan el Regne Unit ha suspès l’autonomia d’ Irlanda del Nord (en aquest cas, a la premsa nacional no se li ha ocorregut preguntar a la Comissió Europea si tenia alguna cosa a dir). Ni quan aquesta primavera el Govern holandès va assumir les competències de Curaçao per convocar eleccions anticipades en aquest territori autònom situat al Carib. El 155? “La Unió Europea va parlar alt i clar a Oviedo” divendres, afirmen fonts comunitàries, quan els presidents de les principals institucions comunitàries van rebre en nom seu el premi Princesa d’ Astúries de la Concòrdia . Els seus discursos no van passar per alt el context actual, més aviat al contrari. En presència dels Reis d’ Espanya i el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, tots van tocar d’una manera o una altra els punts de dolor de la crisi política, els fracassos acumulats: la defensa de l’estat de dret i l’ordre constitucional, la imperiosa necessitat (i absència) de diàleg, el reprovable ús de la violència en els conflictes polítics, la disseminació d’informa­cions falses per afavorir els propis interessos...

Mariano Rajoy a l'entrada a la cimera de la UE la setmana passada
Mariano Rajoy a l'entrada a la cimera de la UE la setmana passada (EFE)

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va començar la seva intervenció ­cridant a la concòrdia i recordant com Europa ha deixat enrere les armes per solucionar els seus conflictes sobre “la força del dret”. També va deixar caure l’alegria que li va provocar veure tantes banderes d’ Espanya als carrers en aquest viatge el seu segon viatge a Oviedo. Ho ha dit abans amb cla­redat: a Juncker no li agradaria
que Catalunya s’independitzés. Too, com es diu dels bancs anomenats sistèmics: mas-sa gran per deixar-la caure, per-què altres fitxes anirien al darrere.

El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va llançar un rotund al·legat a favor de la veritat en temps de mentides i manipula­cions ( fake, com se’n diu ara) i va defensar que l’Estat de dret “és el que ens construeix, cosa que ens permet conviure junts”. L’exprimer ministre polonès va explicar com en la seva joventut va patir la repressió per participar en el moviment Solidaritat, una evocació indirecta de la violència aplicada a Catalunya, que al seu dia va criticar, per reprimir l’1- O. Els detalls que va donar expliquen per què quan va demanar al president Carles Puigdemont que no declarés la independència va dir que parlava com a algú que sabia “el que se sent quan s’és agredit per la porra d’un policia”. Aquells anys va aprendre, va dir, “que la violència no resol res, que el diàleg és sempre millor que el conflicte, que la llei ha de ser respectada per tots els actors de la vida pública i que l’harmonia és millor que el caos”.

Més directe, el president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, va declarar que “la UE no té una policia per executar les deci­sions judicials”, perquè quan es dicta una sentència “s’aplica i prou”. “A ningú no se li acut a la UE saltar-se les normes aprovades entre tots”. Mentre el dret no es canviï, el seu respecte “no és una opció, és una obligació”. Dotze hores després, el Consell de Ministres aprovava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya. El sovint criticat silenci europeu és, en tot cas, un silenci molt eloqüent.