OPINIÓ
23 octubre 2017 2.00 h

ARA TORNO

Sense ells, per ells

PEP RIERA
“La feina no estarà acabada fins que els dos presos no siguin a casa

Quan travesso en moto el barri del Guinardó per anar o tornar de la feina no deixo de mirar als llocs on l’he vist habitualment, tot i que des de fa dies sé que no el veuré. A Jordi Sánchez, no el conec personalment més enllà d’alguns contactes puntuals fa més de trenta anys, quan ell era la mà dreta d’Àngel Colom a la Crida a la Solidaritat i jo un estudiant de filologia que vaig participar amb altres amics en activitats que organitzaven. Després, el vaig seguir com se segueix un vell conegut en la seva trajectòria professional, des de la Fundació Jaume Bofill fins a la Sindicatura de Greuges, i finalment fins a la presidència de l’ANC. No puc tenir amb ell l’afecte personal que es té amb un amic, però ara se’m trenca el cor cada vegada que passo per davant de l’escola del barri on sovint l’he vist parlar amb altres pares o que no el veig esperant el transport públic.

Una cosa similar em passa amb Jordi Cuixart. Al marge de veure’l en els actes públics que ha protagonitzat com a president d’Òmnium, sovint m’he creuat amb ell pel carrer o he estat al mateix bar fent un tallat perquè la seu d’Òmnium i la redacció d’aquest diari estan a pocs metres de distància. Ara sé que no el trobaré i que no podré felicitar-lo discretament per la feina que està fent Òmnium com fan tants altres ciutadans anònims. I en el cas de Cuixart no puc deixar de pensar en aquelles imatges en què juga amb la seva criatura petita i com deu ser de dura aquesta separació forçada. Tant un com l’altre són els nostres activistes de capçalera, però sobretot són persones com tots amb la seva vida familiar, ara estroncada.

Jo els admiro pel coratge que tenen i perquè jo soc de mena massa emotiva per ser com ells, que han de tenir una gran fermesa de caràcter per fer el que han fet durant tots aquests anys. Sort de la gent que és més ferma que jo, perquè a mi, en la mobilització de dissabte, sobretot quan Maria del Mar Bonet va cantar Què volen aquesta gent, se’m trencava la veu i se m’humitejaven els ulls pensant en la seva terrible i injusta situació. Jo no sé com és el pas del temps a la presó, però deu ser molt lent i feixuc, sobretot si no has comès cap crim. Tampoc no sé com és la convivència que tenen amb altres presos no polítics, però espero que alguns siguin més bones persones que els que han dut els dos Jordis a la presó. I ara mateix penso en el ministre Dastis, a qui acabo de sentir dir a la BBC que les imatges de la violència policial l’1-O són “notícies falses”.

Entrem en una setmana decisiva per al present i el futur de Catalunya. Ja tindrem temps de parlar-ne. Avui em semblava necessari recordar que la feina no estarà acabada fins que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart no siguin a casa.