Pablo i David

El que preocupa Iglesias és la "revolució" de Mas contra l'statu quo territorial espanyol que ell defensa

La Vanguardia en català | 23/12/2014 - 00:00h


David González

Barcelona


Em perdonareu l'autocita, però aquí mateix vaig escriure el 18 de novembre ("Abans que arribi Iglesias"): "Mas intenta ara reacumular forces, llista unitària de tot el sobiranisme i control del tempo polític, en la perspectiva d'unes plebiscitàries 'ara o mai', al mateix terreny que juga Podem: el de la ciutadania que vol obrir el cadenat del 78 sense enganxar-s'hi els dits. Jugar aquí suposa també avançar-se a la possibilitat que Podem aglutini el rupturisme no sobiranista a Catalunya. Seria un combat de què pot dependre gairebé tot". Doncs bé, Iglesias va arribar el setè dia a Catalunya, però, en comptes de relaxar-se, va envestir contra totes les castes de l'indret (a més de l'habitual). Totes? Bé, no, només algunes: la "casta" d'Artur Mas i la "casta" dels que se li abracen, com la de David Fernàndez, el dirigent de la CUP i malgrat tot "amic" (m'ho va dir Iglesias en una trobada amb la premsa catalana a Estrasburg). L'odi - "el seu odi és el nostre somriure", lema del debut del líder de Podem al molt olímpic poliesportiu de la Vall d'Hebron, amb Pasqual Maragall a les primeres files- casa malament amb les abraçades com la que van dispensar-se en ple 9-N Mas i Fernàndez. "Malament podríem fer la independència si el president de Catalunya no es pot abraçar amb David Fernàndez", ens comentava el president Mas l'altre dia.

Va ser la promesa única d'Iglesias als catalans i catalanes: "Jo no m'abraçaré mai ni amb Rajoy ni amb Mas". Com sigui que Fernàndez es va sentir al·ludit, li va replicar: "Una abraçada sincera i sencera" i la graderia tuitaire va ser un clam en suport del "nostre David" (que, per cert va aprofitar per desitjar a tothom un bon solstici d'hivern) davant l'assetjament "del seu Pablo". Després Iglesias va fer com que es disculpava, però ahir va tornar a la càrrega: "No es construeix la sobirania arribant a acords amb Mas" o "contestant les seves preguntes en un plebiscit". "Hem de fer fora la casta i això és totalment incompatible amb Artur Mas". És a dir, no deixis que un David Fernàndez sortint de la barricada t'espatlli la línia d'atac.

Iglesias té perfectament clar qui és el seu rival a Catalunya però fa trampa: el preocupen menys els comptes a Andorra que la "revolució" de Mas, l'aposta del líder de la "casta" catalana per trencar l'statu quo territorial espanyol que ell defensa. Per què, si no, els aplaudiments a Pablo d'una certa esquerra i una certa dreta exquisida davant l'aparició, per fi, d'una bandera per poder-s'hi agafar-se en el desert de terceres vies i naufragis diversos davant la qüestió catalana? No deu ser que torna allò d'antes roja en morat republicà/comuner? No sorprèn, per això, que amb aquest banderot, a Iglesias li sobrin tots els altres. Espanyolisme intel·ligent gairebé inèdit aquí des dels temps de Felipe (ai, Miquel Iceta!). Alicia Sánchez-Camacho n'ha pres bona nota, la qual cosa certifica que no només el sobiranisme està inquiet. I més encara si la "casta" té poc a témer: al capdavall, Iglesias, com qualsevol, només vol vots.