Podem?

L'home que alça la bandera contra la casta actua com una casta de manual quan parla d'Espanya


La Vanguardia en català | 23/12/2014 - 00:00h


Pilar Rahola


Érem pocs i ha arribat un salvapàtries. I com tots els que salven el poble d'ell mateix, especialment si vénen amb el cavall blanc de l'esquerra autèntica, ha vingut amb la veritat del Messies, repartint carnets als uns i enviant a l'ostracisme els altres i, pel camí de fer-se un nom, s'ha permès menysprear el president dels catalans, bo i assegurant que no és un interlocutor vàlid. "I qui és ell per dir-ho?", podríem preguntar-nos si encara fóssim innocents.

Però com que fa molt que no ho som i ja sabem que, en el temps de la crisi, triomfen els venedors de fum, ens estalviarem les preguntes retòriques. Ell és l'home que ha vingut per salvar el poble de la casta, del poder, dels de sempre, impol·lut amb el seu nom de vella glòria socialista, la seva estètica hipster-revolucionària i el seu verb incendiari que tot ho envia al foc purificador. I, com no podia ser altrament, ha aterrat a Catalunya i ha dit als catalans el que poden fer i el que no poden fer, feliçment investit en comissari polític de la lluita catalana.

Sobre el que podem fer, sembla que podem fer la consulta, atès que el simpàtic Che Pablo ens dóna llicència vaticana. Però, com passa sempre amb les absolucions, la cosa té lletra menuda perquè podem preguntar per la independència, la sobirania i etcètera, però no podem exercir-ho, no fos cas que poséssim en perill la sagrada unitat pàtria. És a dir, Pablo Iglesias troba normal no pagar els deutes públics, carregar-se la banca, fer esclatar el món financer i rebregar el conjunt del sistema com un mitjó, tot, menys que una nació mil·lenària se'n vagi si ho decideix democràticament. És a dir, l'home que alça la bandera contra la casta, resulta que actua com una casta de manual quan parla d'Espanya, qüestió que, com ja va fer notar Josep Pla, sempre uneix les dretes, les esquerres i els seus extrems. De fet, mai Catalunya no ha trobat suport en les esquerres espanyoles quan s'ha tractat de la qüestió de la unitat, de manera que Pablo Iglesias no fa res més que retre homenatge als seus ancestres. Revolucionari, doncs, excepte sobre les nacions històriques, on es dóna la maneta alegrement amb els encorbatats de Ciutadans. I és que Espanya no és una realitat política, sotmesa com qualsevol als designis ciutadans. És un dogma de fe de l'única religió que comparteixen creients peperos, laics socialistes i ateus antisistema, tots ells religiosament espanyols.

Ja tenim, doncs, el mapa al complet i, per si hi havia dubtes, ja no en queda cap: el flanc del no ha quedat reforçat amb l'arribada de Podemos, dit altrament Podem -per bé que diuen que no podem-, en versió llemosí. Camacho, doncs, i Rivera estan més acompanyats, però serà una companyia difícil, perquè, en el mercat del populisme, els nous venen més blanc. Respecte a Catalunya, cap aliat ponent enllà, com sempre al llarg de la nostra història.