OPINIÓ
23 desembre 2017 2.00 h

VUITS I NOUS

Oportunitat Puigdemont

MANUEL CUYÀS
“Governar per a tothom, sense caure en imprudències ni paranys

Va anar tothom a votar, i l’independentisme es va imposar de nou. Les enquestes i molts analistes no van tenir en compte que els més de dos milions de votants de l’accidentat referèndum del dia 1 d’octubre es mobilitzarien igualment en aquesta ocasió. Què havien de fer, quedar-se a casa? Votar diferent? Si llavors no es van quedar a casa tot i les càrregues policials, amb més motiu havien d’expressar la seva inamovible voluntat ara que Rajoy, que és qui havia convocat les eleccions, els convidava afablement a les urnes. En van ser uns milers més. Admirable president Puigdemont, que va treure del no-res una llista d’aficionats que en quinze dies ha superat ERC, partit que les poc agudes enquestes deien que li passaria al davant. L’empat entre independentistes i constitucionalistes no ha tingut lloc.

Les eleccions es convoquen per ser guanyades. El PP ha quedat l’últim de la cua amb només tres diputats. Rajoy i els constitucionalistes que li riuen les gràcies s’han equivocat en tot, ja des del principi del procés. De totes maneres, el partit amb més nombre de vots ha estat Ciutadans, partit anticatalanista. A Mataró, on té uns pocs regidors que no fan res, ha guanyat, com a les principals ciutats de Barcelona, i a Tarragona i Lleida. Ho deia ahir: l’independentisme s’ha treballat la Meritxell i l’Oriol però no la Manoli i l’oncle Francisco. Simplifico, però ja m’entenen. La independència no es fa per donar satisfacció als catalans de tota la vida. Si aquests hi observen avantatges no solament sentimentals, els mateixos avantatges han de ser percebuts per tothom. Puigdemont és un bon agitador dels seus. La seva política, com la d’ERC, ha d’anar encaminada a eixamplar la famosa “base social” de què tant es parla, no amb agitacions sinó amb arguments, i recuperar els ciutadans que s’allunyen del catalanisme que fins ara ho lligava tot. “Catalunya, un sol poble”, hi insisteixo. Ara sembla notablement dividit, en aquesta estricta qüestió. A Puigdemont l’han votat molts descontents seus: els del “tenim pressa” que no van veure satisfetes les seves aspiracions i, a l’altre extrem, els que li retreuen la precipitació que ha fet que el PP i els seus socis necessaris activessin la llei que a ell l’ha dut a l’exili i a uns altres a la presó. Els uns i els altres li han donat una nova oportunitat. Ara l’haurà d’administrar i fer-la valer. La feinada és immensa: tornar de Brussel·les, alliberar els presos, restituir les institucions, pactar amb ERC i la CUP, dialogar amb l’Estat. Governar per a tothom, i assolir els objectius sense caure en noves imprudències i paranys. Ja en parlarem. De moment, els consogres argentins, admirats. I jo amb unes ganes que no se les imaginen de tornar a ser un cronista costumista.