OPINIÓ
23 desembre 2018 2.00 h

OPINIÓ

Hem tingut cimera o no?

DAVID MARCA

Recordo prou bé (és un dir) les cime­res tri­par­ti­des dels anys 40, amb els pre­si­dents l’ame­ricà Roo­se­velt, l’anglès Churc­hill i el francès maris­cal Pétain. Sta­lin va assis­tir a algu­nes fins que declarà la guerra a Occi­dent. El món tre­mo­lava en anun­ciar una cimera amb els qua­tre grans. D’aques­tes cime­res no calia espe­rar grans coses. La cimera nada­lenca cata­lano-espa­nyola, que començant pel pre­si­dent Torra no creu ningú que ser­veixi per arre­glar res impor­tant, vista sobre­va­lo­rada ni així pot acor­dar, deci­dir, pac­tar o pren­dre posi­ci­ons. En rea­li­tat un estat sobirà, inde­pen­dent, amb una monar­quia que és com el calen­dari d’aquest any amb l’últim full pen­jat a la cuina i un govern que governa amb difi­cul­tats i el final del qual ja s’ende­vina, no hau­ria de fer res­pecte i encara menys por a ningú. Pel que fa a Cata­lu­nya, cer­quem una inde­pendència que no arriba, que ens por­ta­ria una república i ens situ­a­ria en un bon lloc a Europa. No podem piu­lar a Europa i menys al món, perquè no som inde­pen­dents, ni som una nació, ni una república, ni som res. Algú –sem­pre hi ha algú– dirà: som una auto­no­mia amb unes peti­tes atri­bu­ci­ons que tenen més de deco­ra­tiu que una altra cosa. Sols hi ha una qüestió, els pre­sos polítics, que com que no pot empit­jo­rar més, pot­ser el pre­si­dent Sánchez vol dei­xar una memòria de la tro­bada i sorprèn tot­hom amb no sé què. Els pre­so­ners s’han avançat i els que feien vaga de fam han parat als 20 dies, en què el perill aug­menta con­si­de­ra­ble­ment.

Em con­testo a mi mateix el títol de l’arti­cle: “Bé, cimera el que es diu cimera, amb acords impor­tants, trans­cen­dents, amb reper­cussió imme­di­ata, s’ha de dir que no. Ara bé, es pot dir que s’ha for­jat una via de diàleg amb la pre­tensió que no tan sols posi fi a la per­ma­nent incer­tesa que vivim, sinó que iniciï un camí dia­lo­gant, des­fent des­en­certs, o bé anul·lant les espon­taneïtats de per­so­nes que diuen, escri­uen i pro­pa­guen dis­ba­rats –he estat a punt de posar ani­ma­la­des–, ale­gre­ment.” Aquest diari diven­dres pas­sat enmig de la por­tada, en un petit requa­dre deia: “Reco­nei­xen mútua­ment que hi ha un greu con­flicte a Cata­lu­nya i apos­ten pel diàleg efec­tiu per a una pro­posta política.” Cap altra infor­mació, de la cimera cata­lano-espa­nyola de Bar­ce­lona, haurà pogut dir-ho millor. Els últims anys de la dècada –no cer­caré ara cul­pa­bles– l’opinió auto­rit­zada dels que en tenen, més la dels que no en tenen, dels pre­sos cata­lans n’ha par­lat, adjec­ti­vat, con­dem­nat i enlai­rat i qui sap-lo! A la justícia i els seus mem­bres, l’allau d’opi­ni­ons, molt més llarga que el que hau­ria cal­gut, ha cau­sat mareig gene­ra­lit­zat, con­tes­tant alguns mem­bres de manera del tot irada, obli­dant el seu paper d’home just i armant una mare­jada que ha fet època. En dia­lo­gar amb Cata­lu­nya s’hau­ria de tenir pre­sent que ells tenen el poder però nosal­tres la raó. Ja és hora que Espa­nya enten­gui el que passa. La moti­vació i la devoció no tenen res a veure amb les for­mes de vida actu­als. El món lliure l’encapçalen lli­ber­tat i democràcia.