L'escapada

Mas s'ha limitat a guanyar temps i a tapar amb guix les profundíssimes esquerdes en el pacte de govern amb ERC

La Vanguardia en català | 24/01/2015 - 00:00h


Juan-José López Burniol


L'italià Dino Risi va dirigir, a començaments dels seixanta, una pel·lícula de les que ara diríem que és emblemàtica d'una època: L'escapada, amb Vittorio Gassman i Jean-Louis Trintignant. Els de la meva quinta segur que recorden una cançó del film: Saint Tropez twist, de Peppino di Capri. L'argument és simple: un italià arquetípic que ja ha passat la primera joventut -Gassman- contacta casualment amb un jove estudiant de dret processal -Trintignant-, i tots dos inicien un viatge boig en què s'encadena un crescendo d'episodis costumistes, fins que tot acaba de mala manera.

Vaig pensar en aquesta pel·lícula en conèixer l'acord in articulo mortis tancat al Palau de la Generalitat, la passada setmana, i formalitzat a tres bandes pel president Mas, Oriol Junqueras i la representació de les tres entitats sobiranistes que impulsen el procés de transició nacional català. El pacte em va semblar una fugida endavant de desenllaç més aviat incert. Al meu parer, tant l'esgotament de la fase discursiva del procés de transició com l'evident desig de les entitats sobiranistes, feien pensar que la lògica obligava a una convocatòria immediata d'eleccions plebiscitàries, que permetessin avaluar l'efectiva magnitud de les forces en presència i actuar en conseqüència després del respectiu recompte d'efectius. Però no ha estat així: les eleccions s'han convocat per al dia 27 de setembre. Suposa això que el president Mas ha guanyat la partida? Així va semblar entendre-ho un diari madrileny que va titular el seu editorial de l'endemà amb aquestes paraules: "Mas imposa el seu joc". Però no hi ha tal victòria presidencial. Perquè és veritat que Mas ha aconseguit posposar les eleccions però no tant com volia, que era fins esgotar la legislatura l'any 2016; i també és cert que recupera el pacte de govern amb Esquerra per aprovar els pressupostos, cosa que només té una relativa importància. Ara bé, a canvi d'aquests assoliments, una mica pírrics, Oriol Junqueras ha imposat el seu criteri -amb el suport en part de les entitats sobiranistes- en dos punts crucials. Primer: no hi haurà llista única ni una candidatura "presidencial" que tingui l'exclusiva dels candidats independents, cosa que suposa un fort obstacle per al llançament del "partit del President", destinat a difuminar l'inevitable daltabaix de Convergència, sacrificada fredament pel seu màxim mandatari amb la finalitat de fer possible la que considera seva gran missió, tan històrica en transcendència com personal en designi. Segon -i fonamental-: s'imposa l'obligació de pactar un full de ruta detallat i unitari, la qual cosa, tenint en compte la radical diferència entre els posicionaments sobre el desenllaç del procés dels dos grans partits sobiranistes (Esquerra: immediata declaració unilateral d'independència; Convergència: obertura d'un període transitori culminat amb un referèndum), faria pensar en una dificultat insalvable, de no ser perquè les entitats sobiranistes -que són avui decisòries per representar aquella part substancial del poder polític català que és al carrer- optaran arribat el moment per la declaració unilateral d'independència, cosa que significa que, al final, el president Mas haurà de cedir també en això i acceptar el full de ruta maximalista. Crec en efecte que així ho farà, tenint en compte que, si ja ha sacrificat el seu partit al servei d'una missió personalment assumida i concebuda, també serà capaç de sacrificar, davant el mateix altar, els interessos d'una part del seu electorat tradicional, que difícilment podran resultar beneficiats per una declaració unilateral d'independència, pòrtic inevitable d'un enfrontament amb el Govern central de conseqüències imprevisibles.

Així les coses, la conclusió és que el president Mas s'ha limitat a guanyar temps i a tapar amb guix les profundíssimes esquerdes sorgides, des de fa ja temps, en el seu pacte de govern amb Esquerra. S'ha salvat el procés de transició nacional? Més aviat crec que s'ha prolongat l'agonia del procés, que només acabarà quan se celebrin unes eleccions que permetin avaluar -quantificar- les dues forces en presència per actuar en conseqüència. I com diuen a l'altra banda del riu: "A quien Dios se la dé, san Pedro se la bendiga".

Una última qüestió queda per tocar: la data del 27 de setembre. Per què aquesta data en concret? L'explicació oficiosa gira entorn de l'univers simbòlic del president Mas: és l'aniversari de la convocatòria de la consulta del 9-N passat. Però potser hi ha alguna cosa més. No serà que s'ha pensat que, poc temps després, se celebraran les eleccions generals a Espanya, amb el molt possible resultat que sorgeixi un Parlament ingovernable, fet que debilitaria la previsible resistència espanyola a la declaració unilateral d'independència catalana? Pot ser que sigui així. Però, si la raó fos aquesta, es mostraria un fort desconeixement de la textura del "macizo del país". La sorpresa seria enorme. Perquè, pel que fa a aquest tema, pot dir-se -amb versos de Jorge Manrique- que "allegados, son iguales / los que viven por sus manos / e los ricos".