El capgròs

Soraya Sáenz de Santamaría és una dona extraordinària. Té temps de tot i gairebé sempre amb bona cara. Per exemple, alhora que s’oblida del seu número tres Federico Ramos, feliçment autodimitit després que s’han conegut les seves presumptes alegries amb el cas Acuamed, apareix sota els focus per enviar al Constitucional l’enèsim projecte de la pèrfida Generalitat.

Aquesta vegada es tracta d’utilitzar l’Alt Tribunal per posar sota sospita la conselleria de Romeva, sota pena que Espanya no controlés en la seva integritat la imatge internacional. Allò del jurament del president Puigdemont ho deixen per a una altra ocasió, no fos cas que morissin de ridícul. I és lògic que la senyora Santamaría prefereixi obrir la carpeta de la insídia catalana que remoure els papers llardosos del fangar en què s’ha convertit el seu partit. Sempre serà més vistós exercir de martell d’heretges catalans que explicar una presumpta reunió amb FCC en la qual s’hauria pactat una “compensació indeguda” de 40 milions d’euros a la important constructora, que després s’haurien consignat en els pressupostos del 2015. Antipàtic assumpte.

I d’això va la cosa, de la permanent cortina de fum que és la qüestió catalana per al Partit Popular, la tàctica del qual de mostrar-se com a defensor del monticle contra les hordes perifèriques li ha donat rèdit en el passat. Tanmateix, l’hi donarà ara? Perquè si bé és cert que estomacar el capgròs català sempre dóna vots, el moment polític no està en la seva fase electoral, ­sinó als sorramolls dels pactes i les alian­ces, allà on es juga l’art de la política. Personalment crec que aquest assetjament permanent només serveix per guanyar mísers dies a una agonia inevitable, perquè, passi el que passi amb la investidura, la qüestió catalana entrarà en una fase molt diferent. No imagino que el govern sorgit d’aquest difícil Parlament es pugui permetre tractar a patacades un con­flicte de profund calat, que inevitablement obligarà a exercir el diàleg i la política. Per molt que el Partit Popular mantingui la seva posició numantina, ni li serveix per guanyar més vots ni li ­serveix per aconseguir acords. Els jugadors del tauler han canviat, els temps són uns altres, el Parlament té les entranyes remogudes i a Catalunya tot es manté fort malgrat que tots ens han cantat les absoltes en múltiples oca­sions.

Resistir és vèncer, especialment en la política, i això és el que ha fet Catalunya, resistir a un envit del govern que ha estat duríssim, i clarament repressiu, però que s’ha mostrat del tot ineficaç. Ara entrarem en una segona pantalla del joc, on l’abús del Constitucional i de la judicatura, com a eines de repressió del conflicte, no seran tan fàcils d’exercir ni tan fàcils de vendre. El nou govern tindrà la patata calenta de Catalunya en el primer punt de l’agenda i haurà de trobar una altra manera d’encarar-la.