Andy Warhol va pronosticar que tothom tindria a la vida quinze minuts de fama. En el cas de la CUP semblava que havien de ser tres mesos. Ja han passat els tres mesos que van del 27-S al 27-D i hem començat un altre any pendents del cul de la CUP.

Ho diu Eudald Carbonell: “Que la CUP presenti propostes realistes i no propostes impossibles sobre les quals ni tan sols es vol mullar el cul per quedar-se immaculada.” L’arqueòleg troba infantil, gens seriosa i molt allunyada d’un pensament crític l’actitud de la CUP. “La gent que donem suport a la CUP ens hem de plantejar que no es poden fer truites sense trencar ous. La CUP demostra que en moltes coses entén la política com els partits vells.

Si vols participar en un projecte, no pots estar esperant de braços creuats i posant pedres al camí”, alerta Carbonell. “Per molt que pretenguem donar la imatge que som la força política més valenta, estem cagats de por. Quina valentia tenim quan hem d’expressar què volem i decidim ferho amb vot secret? Quina valentia tenim quan en anunciar els resultats d’una assemblea clau fem el mateix que Rajoy i no deixem preguntar res als periodistes? Quina valentia tenim quan no som capaços de reflexionar sobre què fan Enric Marco i Francisco Garrobo en una assemblea de la CUP?”, lamenta un militant de la CUP. La meitat de la CUP vol investir Mas.

En comptes de reflexionar sobre com defensen aquesta voluntat, els diputats de la CUP van sortir de Sabadell instant de nou Junts pel Sí a proposar un nou presidenciable. No hi ha més sord que el que hi sent i no vol escoltar.